EL CASTELL DE CARDONA
Impressionat, literalment impressionant, la mola marronenca que s’enlaira entre les muntanyes verdes del Bages. La primera impressió que hom té en contemplar-la és que mai ningú no podrà atènyer el capdamunt de la fortalesa per mitjans humans. I malgrat l’anterior impossibilitat tècnica, hom sent la necessitat indòmita d’atènyer-la. Almenys jo, en companyia del David, la vaig sentir. Sota un sol de justícia, vam emprendre la tòrrida ascensió. Semblava com si ens encaminéssim cap a un infern invertit, situat al vèrtex més alt del cel. I a pesar d’avançar cap a una més que imminent condemnació de les nostres ànimes, ascendíem, esperançats, alegres, serens, com si creguéssim que el foc etern fos, al capdavall, el Bé suprem.
