EL CRIST DELS ALPS
Envoltat de muntanyes ciclòpies, s’està Crist, amb el seu fràgil cos de fusta. Erecte, com dotat del mateix vigor que enlaira les muntanyes cap al cel, es posa dempeus davant els nostres ulls que, admirats davant la seva rotunditat humana, pressenten una imminent transfiguració de les rodalies. No s’erraven, perquè en girar-se cap als Alps ja no hi albiren pedra entapissada de verdor, sinó el reflex de tot allò reposa rere les mutacions de la natura. Hi ha el vent i la claror de l’instant present, que ens banya tots els sentits esgarrifats, però rere seu pressentim el vent i la claror de sempre, intemporals, com la mirada immensa del Crist dels Alps. Ella és tan immensa i corprenedora com el més colpidor dels cims dels Alps. Hom, mentre la contempla amb devoció, té la sensació d’haver ascendit al mateix vèrtex del seu propi esperit. Llavors, tot enlairats en nosaltres, mirem la minúscula finitud dels Alps amb compassió indulgent. Sens dubte, no hi ha res al món comparable a les vastituds de l’esperit.
