SANTIAGO DE COMPOSTELA
No m’importa que em prenguin per foll. A Santiago la pedra està viva, més viva fins i tot que el cor de molts humans. Cada dia aflueixen peregrins a la catedral. Als encontorns del santuari, venes invisibles els emmenen cap a l’efígie de l’Apòstol. On és el cor que els mou? Per què decideixen malmetre’s els peus, xopar-se de suor les les robes i la pell, esbufegar més del compte? Per què no s’estan a casa seva, mirant imbècils programes de televisió, consumint llur temps en xerrameques vanes o rient com llunàtics entorn d’unes copes de ginebra, asseguts en una terrassa estiuenca o al voltant d’una barra de discoteca? Tan sols se m’acut una resposta: perquè estan més vius del compte. És, la seva, vida enaltida per l’esforç, vida, doncs, sobre vida. Multiplicant-se en ella mateixa cap a una infinitud que no sembla llunyana. Vida que s’empelta a les pedres romàniques de la catedral i les vitalitza tant que hom ja no les sent com pertanyents al regne mineral. S’han transfigurat per la fe dels peregrins en un vegetal místic.
