Avui, en ingressar al meu blog comprovo que has deixat de ser un seguidor. Humilment, pensava que el mail que em vas enviar donaria per a alguna cosa més. No vas contestar el meu mail, i almenys això sí que ho haguessis pogut fer. Al cap i a la fi, te'l vaig escriure perquè em vas dir allò de " ja em diràs algo". En fi, tot i que m'hauria agradat prendre un cafè amb tu, estàs en tot el teu dret de no voler saber res més de mi. Insisteixo, però, que em sap molt greu que la imatge que em quedi de tu sigui essencialment la que em va transmetre el Norberto. La seva descripció, que comprèn des de les parcel·les més íntimes fins a les més intrascendents, em sembla absolutament tendenciosa. Cadascú viu la seva vida com bonament pot, i encara que el Norberto va intentar presentar-te com algú que s'amaga del món i de la gent, jo crec que això no és ni bo ni dolent en si mateix, i en tot cas el Norberto és el menys indicat per criticar-ho. Ell que s'ha passat la vida fugint dels altres i del món. Com molt bé saps, ni la lucidesa ni la humilitat mai no han estat el seu punts forts. I encara que ell estigui encantat d'haver-se conegut, hauria de saber que tant la seva vida com la seva persona són d'allò més corrents.
Per acabar només desitjar-te que siguis molt feliç.
Cordialment, Carles Soler.
