ALQUEZAR

la veritat és la veritat, i si per veritat s'entén la conformitat d'allò que es diu amb la realitat, després d’albirar el bellíssim poble d'Alquezar, em concedeixo la llicència de rectificar l'anterior definició i reemplaçar-la per la següent: veritat és tota emoció de naturalesa i intensitat anàloga a la que hom copsa davant la visió d’Alquezar. Em seria impossible demostrar-ho mitjançant argumentacions; em basta, però, saber que una intuïció rotunda me n’atorga la certesa, Difícilment hom podria desenvolupar els principis filosòfics de l’escepticisme, si al llarg de tota la seva vida tan sols li fos permès de captar sensacions similars a les que són copsades davant el poble d’Alquezar. Tampoc no seria massa exacte descriure la bellesa experimentada en l’esmentat indret com una impressió de caràcter immaterial, perquè la torbació que experimenta el cervell és de tanta consistència que hom gosaria afirmar que es tracta d’un cos capaç d’interaccionar amb el seu entorn. No seria just parlar de la bellesa com d’un sentiment sinó com d’una cosa. Hom no percep colors, sinó més aviat forces que li convulsen l’esperit. D’antuvi s’entaula una lluita entre les potències de l’ànima i les partícules exteriors que exciten els sentits. La consciència tem per la seva pròpia supervivència. L’embat sembla inevitable, i amb tot, i després d’un combat estèril, tot el pensament es deixa retorçar per aquella potència d’abast sobrenatural, fins que en un determinat punt del procés bèl•lic, tot ell, convertit en una pasta mal•leable, desemboca, dòcilment, en un repòs corprenedor. A partir d’aleshores, una sola energia deambula a lloure entre l’exterior i el nostre interior. Hem assolit un equilibri sublim, tant delicat i fenomenal, que pressentim que la més mínima vibració d’un àtom de pols el pugui desfer. Ens sentim com aquell funàmbul que avança de puntetes sobre una maroma metàl•lica. Alquezar és la maroma, i nosaltres preguem perquè el moviment no s’aturi mai, perquè mai no caiguem al buit d’on veníem.

SETMANA SANTA A SEVILLA

Sevilla, sí, és clar quer sí. Però sobretot la Setmana Santa de Sevilla. Queda tan poc perquè de nou torni a presenciar, garratibat, la fesomia terriblement dolça del Jesús del Gran Poder. L’any passat, hi vaig estar en companyia del David. Enguany, hi assistiré juntament amb els meus pares.
No sóc un home de massa fe, i de vegades llegeixo amb recel agnòstic molts dels Evangelis. Amb tot, quan la fosca davalla com una primavera negra sobre els carrers sevillans, alguna cosa inefable s’empara de mi, de la meva part més impiadosa, i em transporta cap a una dimensió intemporal, on tot està a mercè d’un present etern. Sens dubte, és un glop de Déu que m’és concedit a la bestreta. Un glop que no té gust de res, però que em diposita al caire d’una felicitat il•limitada. A Sevilla Déu es fa olor. L’esperit es torna un nas privilegiat. Per tots els racons s’escampa la flaire dels tarongers i del safrà. És una mena d’Esperit Sant flairós que ens arrenca tota misèria terrenal i ens aboca, tot seguit, contra el miracle dels “pasos”. La flama dels ciris és olor, i amb ella aspirem tota l’efimeritat del món per transcendir-la. Olorem el rostre corprenedor de la Mare de Déu, i sentim com un clavell espetega en les fondàries de l’ànima. L’aroma de la Macarena és enlluernador, i ens deixa encegats, i hem de moure’ns a cegues entre gernacions àvides de contemplar el misteri de l’Encarnació. Mai no ens sentim esgarriats. Una fe massissa ens orienta. A Sevilla, durant la Madrugada, tot pot ser tocat i acariciat, fins i tot el dolor de Crist en la creu. Podem massegar-lo, i també, és clar, olorar-lo. Fa olor de gerani lilós acabat d’esbadellar-se, abocat amb una solemnitat entotsolada a les finestres. És una flaire carnosa, àcida, lleument acaramel•lada. Una olor que sap mirar, i ens mira amb compassió. Sentim vergonya davant seu, i per un instint de supervivència, ens agenollem. Tan bon punt els nostres genolls toquen l’asfalt, comencem d’estimar la mort.

VACANCES D'ESTIU A MUNICH

Enguany, per les vacances d’estiu, toca Baviera. La terra del “rei boig”, aquell llunàtic Lluís II que va malgastar els diners de les arques públics, bastint sumptuosos palaus i castells. Especialment memorable, és el castell de Neuschwanstein, emplaçat al capdamunt d’una muntanya dels Alps, a la vora d’un llac, d’un blanc precís, representa, com el seu nom diu, un cigne de pedra. És, sens dubte, la petrificació dels deliris onírics del “rei boig”. El mateix rei que, amb el seu mecenatge envers les arts, va permetre que Richard Wagner pogués compondre alguna de les seves més meravelloses obres.
Munich és la ciutat on es poden admirar alguna de les pintures més superbes del més genial dels pintors alemanys, Albert Dürer. El seu autoretrat amb pellissa, en què s’iguala a Jesús, és probablement el millor autoretrat de la història de la pintura. La seva poderosa mirada, carregada d’una confiança brutal en ell mateix, testimonia la necessitat de donar-se il•limitadament al proïsme. Són uns ulls redemptors, que ens ennoven del poder salvador de l’art.
A les afores de Munich, hi ha el camp de concentració de Dachau. Estremidor vestigi d’un dels cims de barbàrie assolits per la condició humana. Allí el Mal es fa apoteòsicament tangible. És una presència que ens recorda, amb una eloqüència bestial, que l’home és un llop per a l’home.
Més enllà de la capital bavaresa, a una hora i mitja de viatge en tren, es troba la bellíssima ciutat de Salburg, la ciutat natal de Mozart. És una ciutat barroca, aixecada als peus d’una muntanya, al capdamunt de la qual s’erigeix la fortalesa més antiga i més ben conservada d’Europa. La visió de Salsburg des dels jardins de Mirabelli, a l’altra banda del riu, és prodigiosa.

CARNESTOLTES A VILANOVA I LA GELTRU

Fa unes setmanes vaig immergir-me, en companyia del David, sota una pluja torrencial de caramels. Estàvem a Vilanova i la Geltrú, i les comparses recorrien amb un frenesí diabòlic tota la vil•la marinera. S’adreçaven cap a la plaça Major per iniciar una èpica batalla de caramels. Feia goig de veure la metralla de coloraines voleiant pel cel. En un tres i no res, tot el terra va quedar sepultat per una calamarsada policroma, feta amb gebre de tots els colors. Gebre rosa, gebre groc, gebre taronja. I mentre queien, la banda municipal interpretava el Turuta, l’himne oficial del Carnestoltes de Vilanova.

CÓMO SUPE QUE EL ARGENTINO NO ME DEVOLVIA NINGUN AFECTO

Podría seguir indefinidamente, pero para qué. No vale la pena. Sólo reseñaré una anécdota que me dejó patidifuso. Una vez hice un comentario en su Factbook, y él, en otra muestra de su exagerado amor hacia mi persona, lo borró sin decirme nada. Yo le comenté que al menos me podía haber aclarado porque obró así, a lo cual me respondió que era para no disgustar a su “amigo” Mar. Dejemos lo de “amigo” y vayamos al comentario. Norberto había colgado una foto de un cementerio catalán en su Facebook, y Mar había escrito al pie de ella el siguiente comentario: Que cementerios más lindos tienen allá. Los nuestros son tan feos”. Al anterior comentario, Norberto replicó lo siguiente: Nosotros los argentinos no sabemos apreciar las cosas que tenemos. En Argentina hay cosas realmente lindas, como el metropolitano de Buenos Aires. Los argentinos deberíamos apreciar más a nuestro país”. Yo, por mi parte, escribí lo siguiente: “Norberto, te has vuelto un nacionalista¡¡¡”. Realmente fui un grosero y un atrevido. Mira que hacer semejante comentario, qué insolente fui. Norberto me aclaró, cuando se lo requerí, que me había “censurado” porque Martelli era una persona muy especial, y se podría sentir muy deprimido por no poder viajar al extranjero como él, y para que no se viniera abajo anímicamente le escribió eso. Además me dijo que ya era mayor para tenerse que justificar. En verdad debo de reconocer que Norberto tenía toda la razón del mundo. Gracias a su comentario, Mar no cayó en una depresión que le podía destrozar la vida. Pero qué generoso y atento es Norberto con los demás¡¡ Realmente es un tipo ejemplar¡ Pero cómo me había atrevido a empañar la acción benefactora de Norberto para con su “amigo”. Que mala persona había sido yo. Pido perdón a Mar porque estuve a punto de estropear su existencia. Y por si esto fuera poco, cómo me había atrevido a solicitar una justificación a una persona adulta, eso fue una verdadera canallada por mi parte. Todo el mundo sabe que los adultos nunca deben justificar sus actos ni ante su consciencia, ni ante la ley ni mucho menos ante DIOS. Por favor, eso es una obviedad como una galaxia.
Sin embargo, lo mejor estaba por llegar. Norberto, para justificar que se preocupara tanto por Mar y tan poco por mí, dijo; “ Debes entender que tu me tienes cotidianamente a tu lado y él está a 14.000 km”. Cómo no había caído antes en ello, Norberto me daba su PRESENCIA, y eso era una prueba palmaria de su generosidad ilimitada. Dios mío, tanto me quería Norberto que hasta accedía a darme su presencia gratuitamente. La verdad es que es difícil comer la comida de otro sin estar presente, o dormir en la cama de otro sin estar presente, o ducharse en la casa de otro sin estar presente, creo que si Norberto hubiese podido hacer todo eso sin estar presente junto a mí lo hubiera hecho: tanto me despreciaba. Pero eso son maldades mías, absolutamente injustas. Todo lo que yo le ofrecí a Norberto no valía nada en comparación con lo que él me dio de forma tan desprendida: SU MARAVILLOSA PRESENCIA. Siempre tendré una deuda con Norberto. Le estoy eternamente agradecido.


Es normal que Norberto se fuese sin darme las gracias, si me dio su PRESENCIA, no tenía que darme nada más. Me dio muchísimo más de lo que yo le dí. ¡¡Demasiado me dio¡¡¡

Es normal que Norberto no me dijera adiós, el bello recuerdo que dejó en mí le exime de ello, porque de alguna forma, y gracias a él, siempre está conmigo y no necesita despedirse.

Es normal que me negase la palabra, al fin y al cabo, soy un MUERTO VIVIENTE para él, y todo el mundo sabe que no se habla con los muertos, ni aún en el caso de que sean vivientes.

Tenías toda la razón del mundo, Norberto, al decir “ Cuando me vaya, me echarás de menos”. Es verdad, una gran verdad. Cuánto echo de menos tus sinceras muestras de afecto, tus sentidas palabras de ánimo y de aprecio, tus gestos amistosos, tus sabios consejos, tu respeto, tu amistad, tu saber estar, tu intachable moral, tu delicadeza, tu gratitud, tus preciosos regalos, tu inmenso amor hacia las enseñanzas de Cristo, cuanto echo de menos todo eso, no lo sabes bien¡ No lo sabes bien…