EL CASTELL DE CARDONA

EL CASTELL DE CARDONA

Impressionat, literalment impressionant, la mola marronenca que s’enlaira entre les muntanyes verdes del Bages. La primera impressió que hom té en contemplar-la és que mai ningú no podrà atènyer el capdamunt de la fortalesa per mitjans humans. I malgrat l’anterior impossibilitat tècnica, hom sent la necessitat indòmita d’atènyer-la. Almenys jo, en companyia del David, la vaig sentir. Sota un sol de justícia, vam emprendre la tòrrida ascensió. Semblava com si ens encaminéssim cap a un infern invertit, situat al vèrtex més alt del cel. I a pesar d’avançar cap a una més que imminent condemnació de les nostres ànimes, ascendíem, esperançats, alegres, serens, com si creguéssim que el foc etern fos, al capdavall, el Bé suprem.

DAVID ASSEGUT DAVANT EL SEPULCRE DELS DUCS DE CARDONA

DAVID ASSEGUT DAVANT EL SEPULCRE DELS DUCS DE CARDONA

David llegeix. El seu cap s’inclina endavant per destriar amb més nitidesa cadascuna de les lletres. L’expressió del seu rostre revela una atenció sincera, lleial, gairebé perfecta. Res no el `podria destorbar de la seva ocupació lectora. Està abstret, genuïnament abstret en la lectura, com si experimentés un respecte sagrat per les paraules. Així, amb tant de concentració, s’hauria de llegir sempre. Es nota que hi posa l’ànima i els cinc sentits. Tot ell es bolca sobre la pàgina, com si tingués la intenció de fondre-s’hi, de rajar-hi, com un doll d’aigua cristal•lina, el seu esguard.
Admirable, així mateix, la delicadesa amb què subjecta el llibre. Hom diria que, més que un llibre, sostingui el cos d’un àngel caigut. Comparança no del tot estrafolària, perquè algunes paraules sàviament acoblades, alguns versos il•luminats per la gràcia d’un déu, són, per ells mateixos, éssers espirituals, que ens travessen esfereïdorament, aureolant-nos. De vegades, les paraules ens fan bells per dins, i ens preparen per conviure amb més honestedat amb la solitud. Cal estar sol per llegir, acompanyadament sol, perquè cada paraula ens fa, a la seva manera, companyia . Una humil companyia, certament. Però tan acollidora que probablement molts lectors la convertirien en una llar per a ells: la seva llar eterna.
El David continua llegint, i mentre el contemplo, m’assalta la torbadora idea que si algun dia em trobés, per aquells atzars de la vida o de la mort, cara a cara amb Déu, el contemplaria amb la mateixa atenció embadalida amb que llegeixo un poema sensacional.

CORPUS CHRISTI A SOLSONA

CORPUS CHRISTI A SOLSONA

Estàvem a l’interior de la catedral de Solsona, quan, de sobte, escoltem un terrabastall diabòlic. Vaig esporuguir-me una mica, però així que vaig contemplar els infants que s’encarreraven a celebrar la seva primera comunió, vaig asserenar-me de nou. M’hi trobava tan a pler, assegut en un dels bancs de fusta del llòbrec interior catedralici, que m’hauria complagut estar-m’hi fins al dia de la meva mort. Però com que això no podia ser per raons purament biològiques, i també, és clar, logístiques, vaig abandonar el temple amb un tèrbol sentiment dolorós.
A fora, la música eixerida d’una banda em va retornar a la finitud més quotidiana de la terra. Per davant de la catedral, desfilaven músics guarnits amb gecs de colors llampants, i al seu darrere, dansant a la poca solta, una mulassa de trets fantasiosos. Girava sobre ella mateixa amb una alegria rudimentària, com si desitgés celebrar el naixement d’algun déu zoomòrfic. Tot seguit, baixaven els cavallets, vestits amb casaques blavoses, i amb barrets punxeguts blancs i negres, dansant en cercles. Els seus moviments em van fer recordar una eternitat circular, l’etern retorn de les estacions i de les estrelles. Finalment, els gegants, solemnes i estirats, avançaven amb voluntat d’imposar la seva força sobre els nans dels seus voltants. La seva presència ensenya, amb una rotunditat pedagògica inequívoca, el sentit relativista de tota existència humana.
Després del guirigall, vam encaminar-nos vers la minúscula plaça del davant del palau episcopal, d’una bellesa discretíssima, gairebé imperceptible, i per això mateix doblement prodigiosa. Tan bon punt, vaig arraulir-me a la vora de la font, em van venir a la memòria els versos inspiradíssims de Josep Maria de Segarra: “

Aquesta plaça és tota recollida,
tan aquietadora i tan suau,
que sembla un replanet d'una altra vida
on s'anés a abeurar-hi un glop de pau.”

Potser ben bé no era pau allò que vaig pressentir mirant el sol de pedra de la façana de la catedral. Més aviat la meva absoluta insignificança. La mirada d’aquell sol petri, tan enlairat en relació a mi, però alhora tan dràsticament baix en comparança al veritable sol em convencia que jo mateix em devia trobar en la mateixa desproporció colossal respecte a algun ésser intel•ligent de les alçàries. Per un instint sobtat, vaig mirar amunt i tot seguit vaig somriure amb resignada humilitat.

EL UNICO SER QUERIDO PARA NORBERTO

EL ÚNICO SER QUERIDO PARA NORBERTO

Hace un mes, aproximadamente, topé con una página de Internet en la cual el hermano de Norberto exponía su vida a todo el mundo. Se trata de un sitio en construcción, abierto tanto a los datos biográficos como a las citas preferidas, así como a otros intereses personales de su autor. Más allá del sentido último de la página, que, con toda cordialidad, peca de cierta complacencia narcisista, y deseando que en la medida de lo posible se mime más la redacción de la misma, me llamaron poderosamente la atención algunas frases a través de las cuales se retrata la infancia del protagonista. Para mencionar alguna, citaré la siguiente:

 Las peleas son cada vez más habituales, con mis hermanos casi no nos decimos NADA, nos educaron de esa forma...como 4 hijos únicos...

Realmente sorprende la metáfora de los hijos únicos, usada para referirse a la absoluta falta de comunicación entre los hermanos, como dando a entender que casi no existían los unos para los otros ¡Tremendo¡ Era, la suya, una soledad multitudinaria, porque siendo muchos estaban muy solos, como aislados los unos de los otros, incapaces de compartir sentimientos o darse afecto, como si en lugar de humanos fuesen minerales. Tremendo.

Ni que decir tiene que todo lo que leí allí, me hizo replantear muchos de los comportamientos de Norberto que tan egoístas me parecieron en un principio. Asimismo, las confidencias vertidas en esa web, me sirvieron para ver mi convivencia con el argentino bajo una nueva luz, poderosa y penetrante, que iluminaba cálidamente zonas que hasta entonces me habían parecido oscuras, hostiles y amenazadoras.

Bajo el amparo de esa luz empecé a escrutar los gestos y las palabras de Norberto y la mayoría de ellos adquirieron un nuevo significado ante mí. Sin embargo, no quiero ilusionarme en balde. No deseo que mis “delirios poéticos”, como diría Norberto, me jueguen de nuevo una mala pasada. El desengaño siempre es una de las peores experiencias por las cuales puede pasar un ser humano, y yo, en la medida de mis fuerzas, me esforzaré por no caer en él. Para ello, argumentaré cada una de mis afirmaciones, incluso cada uno de mis presentimientos, con el máximo rigor expositivo de que sea capaz, como si en lugar de comentar sentimientos, analizara la validez de un teorema matemático o diseccionara el cadáver de un anfibio. Seré, pues, una bestia de sangre fría, y no el iluso de costumbre.

Para el día de hoy, me propongo dilucidar el sentido de la siguiente cita:
"No te dejo, ni deserto ni te traiciono. Nunca estaras fuera de mis plegarias. Solamente te querre aun mas profundamente, y te estare aun mas agradecido. Estaras siempre en mis pensamientos porque, en este mundo, eres para mi el unico ser querido."

Para rematar el tema, quizás lo de considerarme “el único ser querido para Norberto” sea otro de mis “delirios poéticos”, como diría el argentino (aunque a decir verdad sus “delirios ególatras” no van a la saga de los míos); quizás esté, a pesar de los argumentos aportados, totalmente equivocado. Pero eso da igual, porque más allá de lo verdadero o falso está lo bello y lo bueno, y hubiese sido no sólo bello, sino bellísimo, y no sólo bueno, sino buenísimo, que Norberto, aceptando una de las propuestas de ese mail que le sentó como un balde de agua fría, se hubiera embarcado en un viaje junto a mí a cualquier lugar, que eso daba igual, y que al final de ese viaje, variando solamente la frase final de su cita, algo demasiado retórica y enfática, me hubiera dicho, en señal de agradecimiento, compensado así muchas de las desatenciones que tuve que aguantarle, y que pocos le habrán aguantado: "No te dejo, ni deserto ni te traiciono. Nunca estaras fuera de mis plegarias. Solamente te querre aun mas profundamente, y te estare aun mas agradecido. Estaras siempre en mis pensamientos porque, en este mundo, eres para mi un ser muy querido." Si Norberto hubiese obrado así, hubiera dejado en mí un recuerdo maravilloso.

Pero Norberto prefirió, quizás por orgullo, no hacer Nada conmigo, no decirme NADA. Absolutamente NADA. Como si yo también fuera uno más de sus hermanos, a los que prácticamente no decía NADA.