STATCOUNTER


miércoles, 25 de mayo de 2011

UN GATET PER AL DAVID








Heus aquí quatre supervivents nats. La seva mare, una gata de no gaire més de quatre anys ha desaparegut sense deixar rastre. Probablement ha estat atropellada, o raptada per algun malànima. Una pèrdua força lamentable: era una felina bellíssima.
Sortosament, i per aquelles coincidències de la vida, mentre els meus pares estaven a l'hort, tenint cura de les escaroles, van escoltar uns miols desesperançats. Encuriosits per aquells sorolls, els meus pares van fer una batuda pels encontorns. La seva sorpresa va ser formidable en ullar, enmig dels herbots, les quatre siluetes bellugadisses. Eren quatre gates, esprimatxats i bruts. Estaven morts de fam: de ben segur que deurien portar uns quants dies sense empassar-se ni un glop de llet. Apiadats pels miols estridents dels animalons, els meus pares els van agafar per nodrir-los. Ràpidament van lligar caps. Aquelles bestioles famolenques eren els fills de la gata recentment extraviada.
Probablement un d'aquests animalons serà per al David. Perquè no se senti tan sol al seu pis de Barcelona. Espero que li faci bona companyia i que tots dos esdevinguin amics i es donin afecte mútuament.









lunes, 23 de mayo de 2011

TEMPS DE FLORS A GIRONA






Girona és la ciutat més elementalment bella de Catalunya. Tocada per la gràcia de la senzillesa, no li cal de cap fastuositat estètica per imposar-se als sentits. Sedueix amb la mateixa rotunditat dels plats més humils. La seva tan ben elaborada combinació de colors, de formes i d'aromes es recorda amb la mateixa nostàlgia que un saborós platillo de vedella amb bolets o, reblant el clau, que unes delicioses mongetes amb bròquil i arengada. Si, a més a més, a tota l'anterior amalgama, per si sola prou commovedora, se li afegeix la riuada floral que inunda la ciutat durant el maig, el record que s'incrusti en la nostra memòria pot esdevenir elementalment apoeòsic, com un gelat de formatge amb granissat de julivert cuinat pel difunt Santi Santamaria.

BLASFÈMIA A SEVILLA

No mentiria si afirmés que tot jo bavejava quan m'imaginava que per Setmana Santa seria a Sevilla, contemplant els esplendorosos Cristos tallats en fusta, recolzats sobre un exuberant tapís de gladiols i de roses. Cada porus del meu organisme s'amarava d'aquella bava espiritual que regalimava, a dolls, del més profund de la meva consciència. Tot jo em sentia xop d'una substància que no per ésser immaterial, esdevnia menys penetrant i humida. Era, per definir-la d'alguna forma, una aigua que es feia alhora set i font. La visió dels " Nazarenos", abillats amb túniques liloses o d'un porpra sanguinolent, avançant a un ritme solemne pels carrerons de Sevilla, em causava una volició que no m'erraria si la qualificava de set. Si més no per a mi tenia totes les característiques de la set. Em calia beure la Macarena, el Jesús del Gran Poder o la flaire de l'encens, la música de les bandes, etc. I alhora totes les imatges que desava en la memòria de la meva darrera Setmana Santa a Sevilla, viscuda tot just l'any anterior, esdevenien per la força de la meva imperiosa necessitat fisiològica de beure, una deu que m'abeurava l'esperit. tanmateix, i després d'una ràpida reflexió, me n'adonava del succedani, i com avergonyit de la meva insolència, anhelava amb més convicció el dia en què processionarien davant meu les autèntiques imatges.
Malauradament aquest dia mai no va arribar. Com si tota la meva set desbordada hagués compadit als rectors del cel, durant el Dijous Sant i Divendres Sant, va caure un diluvi intermitent que van esbocinar fins al no-res totes les meves il·lusions per contemplar alguna processó. Ni una sola. La pluja se les va endur totes. Va ser un fet verament insòlit. Ningú, entre els més ancians del lloc, no recordava que mai, i per culpa dels elements meteorològics, s'haguessin cancel·lat totes les processons. Tot i l'excepcionalitat de tal cancel·lació, tothom va lloar la decisió de no airejar els passos com de molt raonable. Jo sóc d'un altre parer. Em sembla una blasfèmia que ni una sola cofraria sortís al carrer. Sens dubte, va ser una concessió al materialisme agnòstic de la nostra època. Una baixada de pantalons en la diada més impregnada d'esìritualitat de l'any. Qualsevol altre dia no hagués dolgut tant, però el Divendres Sant no era el dia de fer figa. Tot el contrari, les confraries havie4n d'haver tret pit ben enfora. Aquell dia, emparades pel vigor que dóna la fe, no havuien d'haver decebut als milers de fidels congretats davant les esglésies, amb l'esperança de veure desfilar el cos exhaust del Fill de Déu. Aquell dia s'havien d'haver contagiat del sofriment de Jesús i havien d'haver recorregut, amb les túniques xopes d'aigua, els carrers centenaris de Sevilla. aquell dia havien d'haver mostrat la Mare de Déu als ulls il·lusionats que l'esperaven. Les contingències temporals no s'haurien d'haver imposat a la voluntat de mostrar als humans el rostre d'allò que és etern. Els ulls sevillans tenien ganes de contemplar nmo la llum assídua. sinó la LLUM i van ser cegats. Tot entorn seu va fer-se fosc i desolador. Aquells qui van viatjar milers de quilòmetres van quedar del tot decebuts. Les seves creences van trontollar d'una forma tan dolorosa que van creure que ja mai més no se'n refarien. No podia ser possible que un plugim i uns trons en sordina fessin emmudir la presència de Déu.

ME ABURRÍ TANTO JUNTO AL ARGENTINO

ME ABURRÍ TANTO JUNTO AL ARGENTINO

Me aburrí yo y se aburrió él. Los dos nos aburrimos soberanamente. Saber quien de los dos se aburrió más es algo que supera la capacidad de todo intelecto humano, razón por la cual me limitaré a constatar la existencia de tal aburrimiento, evitando en lo posible toda comparación. Aún así, no puedo dejar de recordar, con desoladora tristeza, que a veces sentía miedo de aburrirme junto a al argentino. En las ocasiones que sentía semejante sensación, daba vueltas como un animal desorientado por la ciudad, con el fin de retrasar todo lo posible el temido instante de cruzar la puerta de mi piso. Allí, tumbado sobre una alfombra del comedor, me esperaba el argentino, preparado para aburrirse junto a mí.
En efecto, nos aburrimos letalmente. Estuvimos muchas veces muertos de aburrimiento, mirando, como idiotas, programas lamentables de televisión. No supimos trascender el aburrimiento, nos quedamos estancados en él. En realidad, no cabía imaginar ninguna liberación que nos condujera a una existencia más amena. El argentino estableció unas normas para nuestra convivencia que nos acabaron condenando al aburrimiento más absoluto. No es éste el lugar más indicado para que me explaye sobre esas normas tan castradoras. Baste decir que el argentino pretendió con ellas coartar lo más humano que hay en mí. Fue casi como un desafío a la naturaleza que impulsa a los hombres a ser como son. Obviamente, la naturaleza acabó imponiendo, como es previsible, sus propias normas, y la convivencia que el argentino había planeado para nosotros dos se desmoronó con implacable irreversibilidad. Con sus normas quería el argentino, así al menos lo interpreto yo, convertirme en un organismo impasible, en una especie de bloque de acero, en una carne piadosamente santa, en un instrumento de Dios ( la Providencia decía él) que existía sólo para avituallarlo, algo así como un asistente a quien se le ha despojado de toda capacidad de sentir, pero yo nunca he sido nada así, y tampoco he deseado nunca serlo. Soy una persona que quiere ser humildemente feliz. Esto, que es una obviedad casi ofensiva, el argentino no supo o no quiso comprenderlo. Estaba demasiado concentrado en sus necesidades y sueños como para pensar en ese pobre desgraciado que seguramente debía ser yo para él. No me ofende para nada ese desprecio de el argentino hacia mi persona, porque quien tiende la mano a otro nunca puede ser un desgraciado, todo lo más será un iluso. Un bendito iluso.


Así es. Me aburrí mucho, y por la misma regla de tres, el argentino también se aburrió mucho. A ciencia cierta, no sabría decir quien de los dos se aburrió más. Pero, como no me parece nada legítimo hablar en nombre de otro, hablaré sólo del inmenso aburrimiento que experimenté en primera persona mientras conviví con él.
En primer lugar, intentaré concretar la clase de aburrimiento que viví junto al argentino, ya que hablar de aburrimiento a secas sería demasiado vago, ostentosamente impreciso. Y eso es justo lo que menos le conviene a ese aburrimiento. Pues para mí fue un aburrimiento sólido, macizo, incluso pétreo, con unos contornos bien delimitados, incluso con un centro geométrico, accesible a los ultrasonidos. Creo que poco me equivocaría, si afirmara que ese aburrimiento se podría pesar como las manzanas o medir como una caja de galletas. Era un sentimiento cosificado, pero más que por sus cualidades materiales, destacaba por sus evidentes efusiones psicológicas. Era un aburrimiento hiriente y claustrofóbico. Un tedio que inyectado en una dosis excesiva podría provocar impulsos suicidas, pero para que tales tendencias se desarrollaran hubiera sido necesario sentir una fe ilimitada por la persona que las suscitaba, lo cual, afortunadamente no fue el caso. Y es que, mientras conviví con el argentino, siempre presentí que él no iba a aportar nada de bueno ni de saludable a mi vida, razón por la cual nunca cuajó en mí ninguna fe hacia él, y por lo tanto nunca me abrumaron veleidades suicidas. Y lo que al principio sólo fue un incipiente presentimiento, acabó por ser una incontestable evidencia. En efecto, el argentino nunca me aportó nada, absolutamente nada. Sólo vivía para él y para sus objetivos, y a mí no me tenía en cuenta para nada. Me consideraba como una criatura que había interpuesto la Providencia en su camino para socorrerle. Pero ahí se equivocó de medio a medio. Yo era su prójimo, alguien creado a imagen y semejanza de Dio, y por lo tanto, un fin en mí mismo. El argentino nunca lo debió ignorar, sobretodo él, que presume de amar tanto las enseñanzas de San Francisco de Asís. Pero lo olvidó. Estoy convencido que nunca sintió nada, ni bueno ni malo, por mí. Nada, ni un átomo de afecto. NADA¡¡¡