No crec en el panteisme, però després d’albirar, des d’un privilegiat mirador, la Costa Brava a l’alçada de Tossa de Mar, m’hi sento més predisposat a creure-hi. Les roques, artísticament retallades contra les blavors aureolades d’escumes, tacades de verds iridiscents, em fan pressentir el poder de la divinitat. .És un déu qui atreu i repel•leix les ones, qui amarra les arrels dels pins a la roca, qui fa bufar el vent arran de les pinedes. És un déu somniador qui atorga a la blancor de les cases, cenyides per les muntanyes, la fragilitat dels somnis. Tinc la sensació, i tant se me’n dóna que em prenguin per boig, que Tossa és el somni d’un déu. Més encara, intueixo que els paradisos promesos per les religions als seus més fervents seguidors són, en realitat, somnis dels déus als quals afirmen adorar. Independentment de la certesa de les meves percepcions, constato que els meus somnis, quan els tinc, posseeixen la mateixa imprecisió sumptuosa que el paisatge de Tossa. La somnio i em somnio. Sóc u amb ella i amb el déu que la somia. Sóc, doncs, un somni diví, etern, omnipresent.
