DAVID : LLUM SOBRE LLUM

DAVID : LLUM SOBRE LLUM

Normalment els cossos reflecteixen, segons el principi de reflexió, la llum. No sempre, però, és així, i alguns cops, excepcionalment, els cossos, també els humans, generen la seva pròpia llum. Aquest és el cas del David. Tant se val que es capbussi en la fosca més tenebrosa, sempre d’ell naixerà una claror que il•luminarà tot el seu entorn. M’agrada orientar-me a l’empara de la seva lluminositat, caminar, confiat que mai no es pondrà el sol mentre estigui amb ell, per les valls i les fondalades més recòndites. Tanmateix, quan la llum del sol l’il•lumina, afegint més claror a la seva pròpia claror, s’esdevé un fenomen prodigiós. Llavors tinc la sensació d’estar al cantó d’un estel davallat a la terra per minvar la meva solitud. El miro, embadocat, i em sé, a l’acte, transportat sobre una estrella fugissera que mai no reposarà. Per sempre més esdevindrà el far mòbil cap a on s’orientaran els meus ulls.

SANTIAGO DE COMPOSTELA

SANTIAGO DE COMPOSTELA

No m’importa que em prenguin per foll. A Santiago la pedra està viva, més viva fins i tot que el cor de molts humans. Cada dia aflueixen peregrins a la catedral. Als encontorns del santuari, venes invisibles els emmenen cap a l’efígie de l’Apòstol. On és el cor que els mou? Per què decideixen malmetre’s els peus, xopar-se de suor les les robes i la pell, esbufegar més del compte? Per què no s’estan a casa seva, mirant imbècils programes de televisió, consumint llur temps en xerrameques vanes o rient com llunàtics entorn d’unes copes de ginebra, asseguts en una terrassa estiuenca o al voltant d’una barra de discoteca? Tan sols se m’acut una resposta: perquè estan més vius del compte. És, la seva, vida enaltida per l’esforç, vida, doncs, sobre vida. Multiplicant-se en ella mateixa cap a una infinitud que no sembla llunyana. Vida que s’empelta a les pedres romàniques de la catedral i les vitalitza tant que hom ja no les sent com pertanyents al regne mineral. S’han transfigurat per la fe dels peregrins en un vegetal místic.

EL CRIST DELS ALPS

EL CRIST DELS ALPS

Envoltat de muntanyes ciclòpies, s’està Crist, amb el seu fràgil cos de fusta. Erecte, com dotat del mateix vigor que enlaira les muntanyes cap al cel, es posa dempeus davant els nostres ulls que, admirats davant la seva rotunditat humana, pressenten una imminent transfiguració de les rodalies. No s’erraven, perquè en girar-se cap als Alps ja no hi albiren pedra entapissada de verdor, sinó el reflex de tot allò reposa rere les mutacions de la natura. Hi ha el vent i la claror de l’instant present, que ens banya tots els sentits esgarrifats, però rere seu pressentim el vent i la claror de sempre, intemporals, com la mirada immensa del Crist dels Alps. Ella és tan immensa i corprenedora com el més colpidor dels cims dels Alps. Hom, mentre la contempla amb devoció, té la sensació d’haver ascendit al mateix vèrtex del seu propi esperit. Llavors, tot enlairats en nosaltres, mirem la minúscula finitud dels Alps amb compassió indulgent. Sens dubte, no hi ha res al món comparable a les vastituds de l’esperit.