MUNICH

Tot just acabo d’arribar d’un viatge d’una setmana a la capital de Baviera, i el meu pensament vibra encara amb tot allò que hi he viscut i que ja per sempre més formarà part de mi mateix. En la meva opinió, Munich val menys per ella mateixa que pels seus encontorns. Tot i que és una ciutat interessant, amb les seves grandeses arquitectòniques, les seves particularitats gastronòmiques i les seves delicioses extravagàncies, no és prou rotunda com perquè la memòria la col•loqui en el pòdium de les ciutats més memorables. Tot el contrari del que succeeix amb les seves rodalies, realment inoblidables. Les muntanyes dels Alps, els seus immensos llacs, els excèntrics i alhora fabulosos castells del lluís II, i sobretot, l’excepcional ciutat de Salzburg, conformen un tapís de coloració i disseny tan impactants que s’arraparà per sempre més a les neurones.

LA MORT DE LA TERE

LA MORT DE LA TERE

Avui m’assabento que ha mort la Tere, companya de treball a l’institut. Va estar gairebé quatre mesos de baixa per culpa d’un virulent càncer. Ja ningú pensava que tornaria a incorporar-se aquest mateix curs, però per a sorpresa de tots va aparèixer el penúltim dia, abans del claustre. Per aquelles casualitats de la vida, vam arribar a la mateixa hora al pàrking de l’institut. En baixar del cotxe, me la vaig mirar perplex. No l’acabava de reconèixer. Estava força canviada. Fins vaig arribar a creure que no era ella. Una fals efecte òptic, causat sens dubte per la perruca que portava per dissimular els efectes de la dràstica quimioteràpia. A pesar del meu desconcert inicial, la seva veu, animada i resolta, em va certificar que es tractava de la Tere. La vaig trobar molt il•lusionada, amb unes ganes contagioses de viure. Em va contar, amb la seva exquisida naturalitat, que es trobava força més recuperada. No parlava per compromís, l’expressió enriallada del seu rostre, la seguretat de la seva veu, rubricaven amb eloqüència la veritat de les seves afirmacions. Encara recordo, com si les escoltés ara mateix, les seves darreres paraules: “ el pitjor ja ha passat”. Es referia, sens dubte, a les “bestials” sessions de quimioteràpia. Encara que també podria ser que intuís el seu imminent traspàs, i l’esguardés com un alliberament a tots els suplicis dels últims mesos. Això només ho sabia la seva consciència. En tot cas, la impressió que em va arribar a mi va ser la contrària. Escoltant-la, vaig percebre una dona aferrada a l’esperança, alegrement aferrada, com si cregués amb una fe infantil en els seus propis anhels. Malauradament, no ha pogut ser. La vida se li ha escapolit i ara ja no està entre nosaltres.
Som per a no ser, i la mort de cada ser humà, de cada bestiola, per insignificant que sigui, dóna acta de fe de la nostra caducitat. Estem de pas. Som uns nòmades sense dret de promoció a cap estat sedentari. Passem. Res no canviarà el nostre destí . Ens fa por desaparèixer, i tanmateix desapareixerem. No li trobo cap lògica a questa desaparició tan contrària al nostre instint de supervivència. Sigui com sigui, hem de mirar la nostra mort cara a cara, sense temor, perquè també ella és nosaltres.