ALQUEZAR

la veritat és la veritat, i si per veritat s'entén la conformitat d'allò que es diu amb la realitat, després d’albirar el bellíssim poble d'Alquezar, em concedeixo la llicència de rectificar l'anterior definició i reemplaçar-la per la següent: veritat és tota emoció de naturalesa i intensitat anàloga a la que hom copsa davant la visió d’Alquezar. Em seria impossible demostrar-ho mitjançant argumentacions; em basta, però, saber que una intuïció rotunda me n’atorga la certesa, Difícilment hom podria desenvolupar els principis filosòfics de l’escepticisme, si al llarg de tota la seva vida tan sols li fos permès de captar sensacions similars a les que són copsades davant el poble d’Alquezar. Tampoc no seria massa exacte descriure la bellesa experimentada en l’esmentat indret com una impressió de caràcter immaterial, perquè la torbació que experimenta el cervell és de tanta consistència que hom gosaria afirmar que es tracta d’un cos capaç d’interaccionar amb el seu entorn. No seria just parlar de la bellesa com d’un sentiment sinó com d’una cosa. Hom no percep colors, sinó més aviat forces que li convulsen l’esperit. D’antuvi s’entaula una lluita entre les potències de l’ànima i les partícules exteriors que exciten els sentits. La consciència tem per la seva pròpia supervivència. L’embat sembla inevitable, i amb tot, i després d’un combat estèril, tot el pensament es deixa retorçar per aquella potència d’abast sobrenatural, fins que en un determinat punt del procés bèl•lic, tot ell, convertit en una pasta mal•leable, desemboca, dòcilment, en un repòs corprenedor. A partir d’aleshores, una sola energia deambula a lloure entre l’exterior i el nostre interior. Hem assolit un equilibri sublim, tant delicat i fenomenal, que pressentim que la més mínima vibració d’un àtom de pols el pugui desfer. Ens sentim com aquell funàmbul que avança de puntetes sobre una maroma metàl•lica. Alquezar és la maroma, i nosaltres preguem perquè el moviment no s’aturi mai, perquè mai no caiguem al buit d’on veníem.

SETMANA SANTA A SEVILLA

Sevilla, sí, és clar quer sí. Però sobretot la Setmana Santa de Sevilla. Queda tan poc perquè de nou torni a presenciar, garratibat, la fesomia terriblement dolça del Jesús del Gran Poder. L’any passat, hi vaig estar en companyia del David. Enguany, hi assistiré juntament amb els meus pares.
No sóc un home de massa fe, i de vegades llegeixo amb recel agnòstic molts dels Evangelis. Amb tot, quan la fosca davalla com una primavera negra sobre els carrers sevillans, alguna cosa inefable s’empara de mi, de la meva part més impiadosa, i em transporta cap a una dimensió intemporal, on tot està a mercè d’un present etern. Sens dubte, és un glop de Déu que m’és concedit a la bestreta. Un glop que no té gust de res, però que em diposita al caire d’una felicitat il•limitada. A Sevilla Déu es fa olor. L’esperit es torna un nas privilegiat. Per tots els racons s’escampa la flaire dels tarongers i del safrà. És una mena d’Esperit Sant flairós que ens arrenca tota misèria terrenal i ens aboca, tot seguit, contra el miracle dels “pasos”. La flama dels ciris és olor, i amb ella aspirem tota l’efimeritat del món per transcendir-la. Olorem el rostre corprenedor de la Mare de Déu, i sentim com un clavell espetega en les fondàries de l’ànima. L’aroma de la Macarena és enlluernador, i ens deixa encegats, i hem de moure’ns a cegues entre gernacions àvides de contemplar el misteri de l’Encarnació. Mai no ens sentim esgarriats. Una fe massissa ens orienta. A Sevilla, durant la Madrugada, tot pot ser tocat i acariciat, fins i tot el dolor de Crist en la creu. Podem massegar-lo, i també, és clar, olorar-lo. Fa olor de gerani lilós acabat d’esbadellar-se, abocat amb una solemnitat entotsolada a les finestres. És una flaire carnosa, àcida, lleument acaramel•lada. Una olor que sap mirar, i ens mira amb compassió. Sentim vergonya davant seu, i per un instint de supervivència, ens agenollem. Tan bon punt els nostres genolls toquen l’asfalt, comencem d’estimar la mort.

VACANCES D'ESTIU A MUNICH

Enguany, per les vacances d’estiu, toca Baviera. La terra del “rei boig”, aquell llunàtic Lluís II que va malgastar els diners de les arques públics, bastint sumptuosos palaus i castells. Especialment memorable, és el castell de Neuschwanstein, emplaçat al capdamunt d’una muntanya dels Alps, a la vora d’un llac, d’un blanc precís, representa, com el seu nom diu, un cigne de pedra. És, sens dubte, la petrificació dels deliris onírics del “rei boig”. El mateix rei que, amb el seu mecenatge envers les arts, va permetre que Richard Wagner pogués compondre alguna de les seves més meravelloses obres.
Munich és la ciutat on es poden admirar alguna de les pintures més superbes del més genial dels pintors alemanys, Albert Dürer. El seu autoretrat amb pellissa, en què s’iguala a Jesús, és probablement el millor autoretrat de la història de la pintura. La seva poderosa mirada, carregada d’una confiança brutal en ell mateix, testimonia la necessitat de donar-se il•limitadament al proïsme. Són uns ulls redemptors, que ens ennoven del poder salvador de l’art.
A les afores de Munich, hi ha el camp de concentració de Dachau. Estremidor vestigi d’un dels cims de barbàrie assolits per la condició humana. Allí el Mal es fa apoteòsicament tangible. És una presència que ens recorda, amb una eloqüència bestial, que l’home és un llop per a l’home.
Més enllà de la capital bavaresa, a una hora i mitja de viatge en tren, es troba la bellíssima ciutat de Salburg, la ciutat natal de Mozart. És una ciutat barroca, aixecada als peus d’una muntanya, al capdamunt de la qual s’erigeix la fortalesa més antiga i més ben conservada d’Europa. La visió de Salsburg des dels jardins de Mirabelli, a l’altra banda del riu, és prodigiosa.

CARNESTOLTES A VILANOVA I LA GELTRU

Fa unes setmanes vaig immergir-me, en companyia del David, sota una pluja torrencial de caramels. Estàvem a Vilanova i la Geltrú, i les comparses recorrien amb un frenesí diabòlic tota la vil•la marinera. S’adreçaven cap a la plaça Major per iniciar una èpica batalla de caramels. Feia goig de veure la metralla de coloraines voleiant pel cel. En un tres i no res, tot el terra va quedar sepultat per una calamarsada policroma, feta amb gebre de tots els colors. Gebre rosa, gebre groc, gebre taronja. I mentre queien, la banda municipal interpretava el Turuta, l’himne oficial del Carnestoltes de Vilanova.

CÓMO SUPE QUE EL ARGENTINO NO ME DEVOLVIA NINGUN AFECTO

Podría seguir indefinidamente, pero para qué. No vale la pena. Sólo reseñaré una anécdota que me dejó patidifuso. Una vez hice un comentario en su Factbook, y él, en otra muestra de su exagerado amor hacia mi persona, lo borró sin decirme nada. Yo le comenté que al menos me podía haber aclarado porque obró así, a lo cual me respondió que era para no disgustar a su “amigo” Mar. Dejemos lo de “amigo” y vayamos al comentario. Norberto había colgado una foto de un cementerio catalán en su Facebook, y Mar había escrito al pie de ella el siguiente comentario: Que cementerios más lindos tienen allá. Los nuestros son tan feos”. Al anterior comentario, Norberto replicó lo siguiente: Nosotros los argentinos no sabemos apreciar las cosas que tenemos. En Argentina hay cosas realmente lindas, como el metropolitano de Buenos Aires. Los argentinos deberíamos apreciar más a nuestro país”. Yo, por mi parte, escribí lo siguiente: “Norberto, te has vuelto un nacionalista¡¡¡”. Realmente fui un grosero y un atrevido. Mira que hacer semejante comentario, qué insolente fui. Norberto me aclaró, cuando se lo requerí, que me había “censurado” porque Martelli era una persona muy especial, y se podría sentir muy deprimido por no poder viajar al extranjero como él, y para que no se viniera abajo anímicamente le escribió eso. Además me dijo que ya era mayor para tenerse que justificar. En verdad debo de reconocer que Norberto tenía toda la razón del mundo. Gracias a su comentario, Mar no cayó en una depresión que le podía destrozar la vida. Pero qué generoso y atento es Norberto con los demás¡¡ Realmente es un tipo ejemplar¡ Pero cómo me había atrevido a empañar la acción benefactora de Norberto para con su “amigo”. Que mala persona había sido yo. Pido perdón a Mar porque estuve a punto de estropear su existencia. Y por si esto fuera poco, cómo me había atrevido a solicitar una justificación a una persona adulta, eso fue una verdadera canallada por mi parte. Todo el mundo sabe que los adultos nunca deben justificar sus actos ni ante su consciencia, ni ante la ley ni mucho menos ante DIOS. Por favor, eso es una obviedad como una galaxia.
Sin embargo, lo mejor estaba por llegar. Norberto, para justificar que se preocupara tanto por Mar y tan poco por mí, dijo; “ Debes entender que tu me tienes cotidianamente a tu lado y él está a 14.000 km”. Cómo no había caído antes en ello, Norberto me daba su PRESENCIA, y eso era una prueba palmaria de su generosidad ilimitada. Dios mío, tanto me quería Norberto que hasta accedía a darme su presencia gratuitamente. La verdad es que es difícil comer la comida de otro sin estar presente, o dormir en la cama de otro sin estar presente, o ducharse en la casa de otro sin estar presente, creo que si Norberto hubiese podido hacer todo eso sin estar presente junto a mí lo hubiera hecho: tanto me despreciaba. Pero eso son maldades mías, absolutamente injustas. Todo lo que yo le ofrecí a Norberto no valía nada en comparación con lo que él me dio de forma tan desprendida: SU MARAVILLOSA PRESENCIA. Siempre tendré una deuda con Norberto. Le estoy eternamente agradecido.


Es normal que Norberto se fuese sin darme las gracias, si me dio su PRESENCIA, no tenía que darme nada más. Me dio muchísimo más de lo que yo le dí. ¡¡Demasiado me dio¡¡¡

Es normal que Norberto no me dijera adiós, el bello recuerdo que dejó en mí le exime de ello, porque de alguna forma, y gracias a él, siempre está conmigo y no necesita despedirse.

Es normal que me negase la palabra, al fin y al cabo, soy un MUERTO VIVIENTE para él, y todo el mundo sabe que no se habla con los muertos, ni aún en el caso de que sean vivientes.

Tenías toda la razón del mundo, Norberto, al decir “ Cuando me vaya, me echarás de menos”. Es verdad, una gran verdad. Cuánto echo de menos tus sinceras muestras de afecto, tus sentidas palabras de ánimo y de aprecio, tus gestos amistosos, tus sabios consejos, tu respeto, tu amistad, tu saber estar, tu intachable moral, tu delicadeza, tu gratitud, tus preciosos regalos, tu inmenso amor hacia las enseñanzas de Cristo, cuanto echo de menos todo eso, no lo sabes bien¡ No lo sabes bien…

VIATGE A LA CIUTAT DE TORTOSA

LA CIUTAT DE TORTOSA

El darrer dissabte de febrer vaig visitar, en companyia del David, la ciutat de Tortosa. No seria honest si afirmés que la visita va ser plaent. Mentiria. Tortosa va crear un sentiment enterbolidor en la meva consciència. Així que un abandona l’avinguda de la Generalitat, i s’endinsa al barri vell, constata una deixadesa urbana verament inquietant. Bona part dels edificis no estan pintats. Les seves façanes recorden aquells ancians amb tot el cos curull de nafres, de varices, de grans, de tota mena de malformacions cutànies que accentuen la insalubritat del pacient. Hom té la sensació de passejar per una ciutat malalta, afectada per una xacra crònica, de la qual mai no se’n guarirà. Una mena de tumor galopant que s’expansiona a lloure per tot el teixit urbà. Algunes zones mostren mutilacions salvatges que causen en l’ànim de l’espectador la impressió que si no pren les mesures profilàctiques oportunes, ell mateix serà víctima d’alguna mutilació. De la mateixa manera, un passeja pels carrers decrèpits del barri vell amb por de contagiar-se d’alguna evanescent infecció, de la qual no en pot encara intuir els símptomes, però de la qual en percep la presència amenaçadora. Certament, hom no seria honest, si no exposés que les autoritats municipals són plenament conscients d’aquest clima d'insalubritat, i que han posat fil a l’agulla per eradicar-lo. Així en alguns indrets, hom observa, amb consolador alleujament, les intervencions quirúrgiques aplicades per restaurar la vitalitat dels òrgans defectuosos. Encara manca molt perquè la salut s’empari de cada cèl•lula, de cada vena, de cada nervi, però hi ha voluntat de redreçament, i això ja és molt. Especialment quan hom associa el lamentable estat de molts racons de la zona medieval amb els bonys que assolaven la pell dels leprosos. És una ciutat amb lepra, i hom sent la necessitat imperiosa de fugir-ne per escapar de l’epidèmia esfereïdora.
Després de contemplar tanta degradació arquitectònica, resulta sensacional la impressió que causa el meravellosament ben restaurat Escorxador modernista. És un edifici bellíssim, que arriba a l’ànima com una llepolia policroma. Hom s'hi quedaria degustant-la fins que la fosca l’ocultés als ulls. Les formes, les delicioses combinacions cromàtiques, i sobre tot, el pati dels llimoners, on el groc de les llimones engalza amb el blau de les rajoles teixint un canemàs que restarà per sempre més en la memòria. Malauradament, la catedral causa l’efecte de tenir al davant un plat de rosegalls. Hom té molta gana, i per això mateix s’irrita asprament quan en lloc d’una graellada de marisc li dipositen al davant una cassola acaramullada amb closques mal rostades. La decepció és llegendària. La catedral, certament, està inacabada, però fa l’efecte d’haver estat abandonada després que algun animal l’hagués mig cruspida. Amb tot, el més estremidor no és que hagi estat devorada per una bèstia, sinó la intuïció que l’esmentada criatura no la va acabar de devorar, no pas per sadollament, sinó per fàstic. Com és possible que després de tants de segles ningú no hagi fet res per completar l’obra catedralícia? Seria verament magnífica¡ sobretot, un cop que hom hagués enderrocat les cases polloses del davant, per tal que la venerable estructura barroca s’aboqués, heroicament, a les aigües de l’Ebre. Com d’extraordinària apareixeria als ulls, si hom completés els pinacles de la capçalera i dels costats¡¡ però, per algunes esotèriques raons, continua incompleta, i aquest estat de coses sembla que es perpetuarà indefinidament.
Si, per aquells tombarells del destí, heretés una fortuna colossal, prometo que l’esmerçaria a atorgar a la catedral tortosina la majestuositat que es mereix. És tan de doldre que la desídia humana permeti aquestes agressions al bon gust i a la lògica més elemental. O potser els qui la van edificar la volien inacabada? Ningú mínimament raonable sostindrà una tal desraó. Si, doncs, era voluntat dels seus constructors acabar-la, per què els seus hereus i usufructuaris no la fineixen? No ho puc entendre, i em sembla que ningú no ho pot entendre.
Sortosament, a mitja tarda, se’ns va ocórrer la idea de pujar dalt del turó que s’aixeca en front del castell de la Suda. La visió que s’hi contempla és literalment fabulosa. No sé si per un miracle, o per una sobredosi de seny inesperada, l’esmentat castell ha estat dignament restaurat. Si fins a aquella ascensió, la valoració de la ciutat era d’allò més decebedora. A partir d’aquella epifania memorable, va passar a ser molt més satisfactòria. La rotunda silueta de la Suda, sòlidament retallada contra un cel ennuvolat, d’un gris perla exuberant, faixada per les aigües blavoses de l’Ebre, i encerclada per unes serralades de fesomia benefactora, deixa en l’ànim de l’observador la sensació d’estar al davant d’un miratge balsàmic. Poques ciutats catalanes tenen tanta presència¡ Finalment, hom experimenta en el més profund de la seva consciència, la convicció que ha valgut la pena desplaçar-se fins a Tortosa. La ciutat de l’infern i del cel. Hom, contemplant la carcassa urbana i els seus redols, se sent beneït i amb ganes d’assolir algun paradís de més enllà.

VIATGE AL CASTELL TEMPLARI DE MIRAVET

Deu fer, si fa o no fa, unes tres setmanes, pels vols de la primera quinzena de febrer, que el David i jo vam visitar el castell de Miravet. Tot i que era hivern, i la carcassa marronosa no ressaltava amb prou força en relació als tons del seu redol-- els colors ocres dels matolls ressecs, els morats cendrosos de les llunyanes serralades, els blancs de nata sembrada de carquinyolis dels arbres esfullats... ---, la colpidora situació del castell just al cim d’un tossal, amb l’enfilall de cases del poble arrapat a la seva falda i abocades al majestuós riu Ebre que en llepa els fonaments, li atorga una sumptuositat verament inoblidable. Amb tot, un hom delejaria contemplar la mateixa estampa en el fort de l’estiu, quan la tofuda vegetació que serpenteja el riu fa joc amb les verdors feréstegues de les arbredes engalzades, prodigiosament, a les faixes dels puigs. Cadascun dels elements que formen el fabulós conjunt, el cel, el riu, el tossal, els arbres, les cases, i per damunt de tot, el castell, s’articulen d’un forma gairebé miraculosa, donant lloc a una unitat commovedora, que fa creure a l’espectador que han estat combinats així des de l’eternitat. Hi ha alguna cosa d’intemporal que abasta tot el conjunt i que abassega l’esperit de qui ho contempla, com si degustés, a l’avançada, un tast de la Glòria celestial. I és que darrera l’heterogeneïtat de totes les parts que integren aquest fabulós artefacte, alhora humà i natural, hom hi intueix una unitat irrevocable que és la font, sens dubte, de la bellesa immensa que se sent en clavar-li els ulls. Hom no pot romandre passiu davant aquesta bellesa fluvial, gairebé sobrehumana, i necessita posseir-la amb els ulls. Una pulsió dinàmica indomable atreu les nostres voluntats cap aquesta tossa gairebé transcendent.
Tot i l’anterior elogi, si es vol massa emfàtic, la primera visió enlluernadora del conjunt queda esmorteïda així que hom s’adona de les matusseres restauracions de l’edifici central, així com de l’estat lamentable de moltes de les cases del poble, la majoria sense pintar o indigentment escrostonades, i que fan l’efecte de sentir-se a gust amb la seva misèria patètica. A mesura que hom s’acosta al castell, comprova desil•lusionat l’abandonament de tot el conjunt, i és llavors quan hom té la inquietant sensació que es troba davant un cadàver mal sebollit. La franja que separa les blavors del cel i de l’Ebre, hom se l’afigura com l’interior d’un nínxol que algú ha deixat obert per descurança. Tanmateix, no s’hi ataülla cap mort, sinó més aviat un moribund, que sembla implorar-nos un glop d’aigua perquè pugui, de nou, incorporar-se del cicle de la vida, del qual ha estat apartat sense compassió. Tota persona de bona fe l’abeuraria amb les seves pròpies mans. Malauradament, les lleis ho impedeixen. Els encarregats de vetllar el cadàver el volen mantenir indefinidament en estat moribund, perquè això és, segons els seus alts principis deontològics, el més honest. Tanmateix, i per tal que el moribund resti en el seu estat lamentable, li apliquen pegots per tot arreu. No volen que mori, però tampoc que visqui en plenitud. No és això una forma de sadisme mòrbid? La restauració de Miravet és una de les més pèssimes realitzades arreu d’Europa, i és una prova rotunda de la matusseria catalana per conservar les deixies dels avantpassats. Si ningú no hi fes cap obra de millora en endavant, el castell, per llei natural, esdevindria runa, doncs, si cal fer, per garantir-ne la supervivència, les esmentades obres, a què treu cap regatejar-ne l’abast o, encara pitjor, exhibir amb tanta insolència el contrast dels nous afegits respecte a la fàbrica antiga? Quina classe d’honestedat estrambòtica és aquesta ? A parer meu és una presa de pèl institucional, que obeeix a unes modes arquitectòniques del tot estacionals. Modes que no passen de ser interpretacions, per molt que els seus promotors les considerin com una veritat indiscutible. Per què una restauració acurada, decent, hauria de representar una mistificació? Potser no s’adonen que si al castell no s’hi fes cap obra de remodelació o de manteniment, aquest acabaria esdevenint una pila de runes? Aleshores, si hom convé que cal fer-hi reparacions puntualment, per què no es vol acceptar que una restitució dels seus volums originals, així com la incorporació de tots els elements primigenis, donarien a l’edifici una sensació d’autenticitat més gran que l’actual?
El desgraciat esta en què es troba el castell és una demostració que els legisladors de l’estètica contemporània parteixen de la idea i no pas de la realitat. Estan obsedits en què tot sembli bell idealment, perquè en el fons menyspreen la realitat, i tant se’ls en dóna que l’aplicació de les seves idees engendri un bunyol poca-solta. Allò que els importa, i que els manté la consciència neta, és que les seves idees tinguin consistència per elles soles, adquireixen una autonomia que els doni un estatus prou vigorós com per enlairar-se per damunt d’aquells que consideren uns ignorants i uns indocumentats. Tot, finalment, es redueix a un exercici de vanitat intel•lectual.
Com que jo no participo dels plantejaments sectaris acabats de denunciar, sol”licito una rectificació en relació als criteris que hom segueix per restaurar el castell de Miravet. Una restitució el més integra que sigui possible, per tal que les generacions futures revisquin els mateixos ideals dels seus avantpassats. El present hauria de ser la llar del passat. I si hom creu que és una animalada tot tipus de restitució, que sigui coherent, i que deixi que el castell s’engruni lentament fins que desaparegui per sempre més.

El DESAMOR deL ARGENTINO según Víctor FRANKL

El DESAMOR deL ARGENTINO según Víctor FRANKL

Hace una semana leí el libro de Viktor Frankl, El hombre en busca de sentido ( en él, y para mi sorpresa, encontré las claves para entender muchos de los comportamientos de Norberto que hasta ahora me parecían incomprensibles). En él se narran, en un estilo a la vez descarnado, conciso y emotivo, las terribles experiencias que el autor padeció en un campo de concentración nazi. Tras leer el siguiente fragmento, mi alma se sintió sobrecogida:

Por extraño que parezca, un golpe que incluso no acierte a dar, puede, bajo ciertas circunstancias, herirnos más que uno que atine en el blanco. Una vez estaba de pie junto a la vía del ferrocarril bajo una tormenta de nieve. A pesar del temporal nuestra cuadrilla tenía que seguir trabajando. Trabajé con bastante ahínco, repasando la vía con grava, ya que era la única forma de entrar en calor. Durante unos breves instantes hice una pausa para tomar aliento y apoyarme sobre la pala. Por desgracia, el guardia se dio entonces media vuelta y pensó que yo estaba holgazaneando. El dolor que me causó no fue por sus insultos o sus golpes. El guardia decidió que no valía la pena gastar su tiempo en decir ni una palabra, ni lanzar un juramento contra aquel cuerpo andrajoso y demacrado que tenía delante de él y que, probablemente, apenas le recordaba al de una figura humana. En vez de ello, cogió una piedra alegremente y la lanzó contra mí. A mí, aquello me pareció una forma de atraer la atención de una bestia, de inducir a un animal doméstico a que realice su trabajo, una criatura con la que se tiene tan poco en común que ni siquiera hay que molestarse en castigarla.

Quedé totalmente estremecido porque este fragmento describe, con una admirable exactitud, el sentimiento de humillación que se apoderó de mí cuando Norberto se fue sin darme las gracias, sin decirme ni siquiera adiós y negando la palabra a quien más le ayudó.
Tras enviar un SMS a Norberto para preguntarle si podía hablar con él y no recibir ninguna respuesta por su parte, experimenté el mismo dolor que Viktor Frankl sintió ante el DESPRECIO INHUMANO del guardián. Un desprecio que llega a lo más hondo del corazón para quedarse allí para siempre.
Entre Frankl y el guardián sólo fluía el desamor más absoluto. La total falta de afecto hacia el prójimo. El VACÍO más desalmado.
Al igual que ese guardián, Norberto consideró que no valía la pena gastar saliva para decirme ADIÓS. Una cantidad infinitesimal de saliva le hubiese bastado para pronunciar esa palabra, pero aún esa migaja de saliva le pareció excesiva, porque según él yo no me merecía NADA.
Norberto creía firmemente, como el guardián, que entre él y yo no había nada en común, absolutamente nada. Éramos como dos individuos pertenecientes a dos especies de reinos distintos. Como si yo perteneciese al reino vegetal y él, al reino animal. Incluso un insecto y un mamífero compartirían más caracteres que nosotros dos. También un hierbajo y un rinoceronte se parecerían más. Hasta me atrevería a afirmar que un fósil y un elefante serían más similares que nosotros dos. Existiendo, pues, un abismo taxonómico de tal calibre entre nuestras dos naturalezas: qué sentido tendría que una de ellas se despidiera de la otra? Acaso a un gato le importa lo que le acontezca a una mosca? Evidentemente no, pues con más razón aún a Norberto le traía al pairo todo lo relativo a mis necesidades o mis sueños. Hubiese sido una extravagancia imperdonable por su parte que hubiese malgastado su valioso tiempo en agradecerme la ayuda que le presté o en decirme algo por insignificante que ese algo hubiera sido. Sobretodo teniendo en cuenta las importantes ocupaciones a las cuales Norberto debía hacer frente. Cómo diablos se iba a preocupar de un ser que para él no tenía ningún valor, más aún cuando para él ese mismo ser no estaba ni siquiera vivo. Era un muerto. UN MUERTO VIVIENTE. Cómo diablos iba a derrochar su saliva hablando con un muerto, él, que presumía de derramar VIDA por cada poro de su alma? Tal derroche hubiese sido, a todas luces, un gesto rotundamente inútil e idiota.
Su indiferencia me hizo sentir una nulidad, pero a pesar de ese ninguneo atroz, y aunque afirmase cien noches seguidas que no soy Nada o que no tengo NADA en común con él. su consciencia sabe perfectamente que soy su PRÓJIMO, que los dos hemos sido creados a semejanza de DIOS, y que por lo tanto tenemos una convergencia de destinos, de necesidades, incluso de sueños. Para negar una verdad semejante hay que negar al mismísimo DIOS. E incluso si uno es ateo, para refutar la anterior verdad, debe negar todos los avances de la genética, que con tanta elocuencia proclaman las semejanzas de ADN entre los distintos individuos humanos.
Hay, sin embargo, una diferencia fundamental entre el dolor de Frankl y el mío. En el caso del psiquiatra vienés no había ningún tipo de relación, más allá de la de recluso y carcelero, entre él y el guardián. En mi caso, había una relación de caridad con Norberto. Le presté mi ayuda en unos momentos difíciles para él. Esa ayuda hubiese bastado para que Norberto sintiera la necesidad íntima de decirme al menos adiós, al menos eso. Incluso me hubiese resignado si no me hubiese dado las gracias, pero negarme hasta el ADIÓS, como si yo no hubiese dejado el menor rastro en su memoria, me llenó de horror. Cómo es posible no sentir en lo más profundo de la consciencia el deseo de decir adiós a la persona que te tendió una mano? Cualquier individuo mínimamente digno sentiría ese deseo como si fuese una necesidad fisiológica. En determinadas circunstancias decir adió o dar las gracias puede ser tan necesario y apremiante como defecar o beber. No se puede vivir físicamente sin beber o dormir, tampoco se puede vivir espiritualmente sin dar las gracias a quien te ayuda, sin decir adiós a quien te habla por caridad o sin devolver la palabra a quien te ha dado consuelo. Hay que tener un alma de piedra para exterminar el deseo de gratitud que nace de forma espontánea de lo más profundo del alma. No es posible fundar ningún género de felicidad sobre unos cimientos tan poco sólidos y acogedores como ésos. No es humanamente posible¡¡¡

¿Qué clase de amor, NORBERTO, puedes predicar a los demás cuando, por egoísmo, negaste el pan y la sal a ése mismo que te dio, cuando te hacía falta, el pan y la sal?

Decía San Francisco de Asís: “ Quiero ser como la alondra a la cual le bastan unas pocas fresas y un sorbo de agua para elevarse a los cielos”.

Maravillosas palabras que están infinitamente alejadas de las que dijo Norberto a su sobrino: Sólo se trata de vivir.

No basta con comer, beber o dormir. El ser humano necesita algo más. Si bastase con eso, qué sentido tendría la fe? Sería vana y absurda. Si bastara sólo con vivir, qué sentido tendría la consciencia de uno mismo? Más aún, qué sentido tendría Dios? Acaso Norberto siente que tiene más en común con una hierba de los arrabales que con una persona? A las hierbas les basta con vivir, claro que sí, pues ellas no piensan y por lo tanto no necesitan inquietarse por nada. La muerte no significa nada para ellas. Ni la muerte ni el amor¡ es lógico, pues, que no aspiren a nada más que a subsistir. Es posible que muchos aleguen que el destino de una persona sea casi igual al de una planta, y que por mucho que se haya sentido, amado u orado en la vida, al final toda esa carne que tanto amó u oró se reducirá a un polvo que en nada se diferenciará del que se obtiene de los rastrojos. Eso podría ser así, y sin embargo, la mayoría de personas se han desvivido ( y se desviven) por amar o por orar, aún cuando hubiesen podido limitarse a vivir, a sólo vivir, tal como aconseja Norberto. Naturalmente que no se han resignado a sólo vivir¡ Incluso en el caso de que su vida haya sido un cúmulo de sinsabores, el AMOR les ha enseñado a tener esperanza en algo más de lo que esperan las plantas, y esa ESPERANZA es la prueba de que vivir da para mucho más que para sólo vivir. Vivir, como afirmaba maravillosamente San Francisco de Asís, debería ser el pretexto PARA elevarse hacia los cielos. Ese “ PARA”, que transciende lo puramente biológico, es lo que da sentido a la vida, y sin él, ninguna vida no merecería ser vivida.

PARA qué vives tu vida, Norberto? Sólo para beber, comer, dormir, reír y hacer el amor? Sólo para eso? Y TÚ eras el que me llamabas MUERTO VIVIENTE? Que ridículo me parece ahora tu desprecio¡¡¡ Igual de ridículo que todo AMOR no basado “en querer a un objeto por él mismo, en gozar de su belleza o bondad por sí mismas, sin relacionarlas con nada que no sea él”.

En contraposición a lo anterior, El DESAMOR es amarse a uno mismo. “El amor no debe confundirse con el deseo, pues resulta de lo más obvio que todos los deseos son interesados, y por lo tanto, es erróneo afirmar que se ama una cosa cuando se la desea para sí mismo, y lo demás no se QUIERE SINO PARA SÍ".