LA TEMPTACIÓ DEL DÉU PAGÀ

LA TEMPTACIÓ DEL DÉU PAGÀ

Em sento temptat pel déu que em mira amb ulls incitadors. Què vol? Calla, però els seus llavis sensuals parlen en el seu nom. No em val de res que em faci el sord. Intueixo, per un pressentiment del cor, que vol estar a soles amb mi. Jo també ho vull. Que desaparegui, doncs, tothom perquè, al final, quedem tots dos sols. El miro, i tot d’una sento un desig irrefrenable d’adorar-lo. Ell continua callat. Tant se val, l’adoro igualment. Sé que em donarà tot allò que li demani. La meva felicitat està, doncs, a les seves mans. Poso el meu cos a la seva mercè i callo.

CAMP DE CONCENTRACIÓ NAZI DE DACHAU (MUNICH)

CAMP DE CONCENTRACÓ NAZI DE DACHAU

No alimento el menor dubte sobre la causa de tan esfereïdora degeneració moral. Sé, amb una certesa matemàtica, que els ous del nihilisme van ser covats en moltes consciències germàniques, pacientment escalfats sota el caliu de Nietzsche, sota la flonjor del vitalisme més demoníac. La vida, quan, per al•lucinacions d’esperits malaltissos, no està limitada per la mort, sembla que es basti a ella mateixa, que no tingui ni començament ni final, que flueixi eternament, reinventant-se cada cop sense un ordre, sense una lògica, tan sols a l’atzar, com si no depengués de cap raó, sinó solament d’una voluntat enfollida. La vida en abstracte no existeix. Els éssers, sí. Hi ha mosques, roses, vaques, escales, peixos, etc. I cadascun d’aquests elements està acotat per la mort, que en limita la seva temporalitat d’una forma fatal. La mateixa mena de limitació pot ser aplicada a l’ésser humà. La seva contingent naixença i la seva inevitable defunció demostren ben a les clares que no és, ni mai no serà, absolut. Igualment són il•lícits els somnis de grandesa pels quals se somnia absolut. És, en el conjunt de l’univers, una molla insignificant, que no té cap dret d’igualar-se a les estrelles. La seva fugaç petitesa li hauria de bastar per adonar-se de la seva casual finitud. Apareix i desapareix amb la mateixa periodicitat que les revolucions dels planetes. Si fos absolut podria modificar sense limitacions la seva finitud, la seva caducitat... però no ho és, i doncs, no pot. És un ser més, governat per les mateixes lleis que la resta de coses de l’univers. Quan els ous del nihilisme s’esquerden per la pressió dels monstres que els espicossen des de l’interior, molts humans senten la temptació d’alimentar aquelles criatures desvalgudes. Les alimenten amb esperances messiàniques, amb somnis megalòmans, amb ínfules de grandesa, engreixant el monstre. Creuen, sota l’efecte de tant ensuperbiment i de tanta autodivinització, que poden crear un nou univers a la seva mesura, que poden governar-los amb noves lleis forjades per ells, creuen, en fi, que poden sostreure’s a la seva finitud caduca. S’equivoquen i de bon tros. El seu univers s’ensorrarà, les seves lleis periran i ells mateixos es podriran sota la pols d’un cementiri. Tot el que van erigir els nazis, ha estat tombat. L’univers primigeni, les seves lleis perennes, continuen, però, al mateix lloc, indiferents a totes les temptatives humanes per anorrear-les. Avui, com fa mil segles enrere, els homes de bona voluntat estimen l’univers tal com és. La resta, continuen covant els ous del nihilisme amb la folla esperança de subjugar-lo al seu pensament. Empresa vana del tot, perquè sempre les lleis i l’univers originals retornaran. Immutables. Absolutament immutables.

NORBERTO Y DAVID I: POEMAS DEL SER Y LA NADA

INGRATITUD

Para Norberto

Tuviste sed y tus labios bebieron
.....................................En mis fuentes.

Tuviste hambre y tu boca se sació
.....................................En mi mesa.

Tuviste sueño y tus ojos durmieron
.....................................En mi hogar.


Hizo sol y te arrimaste a mi sombra.

Cayó la lluvia y te cedí mi paraguas.

Hizo frío y me convertí en rescoldo.

Te otorgué mi pan y mi mano.

Para lavarte la piel sucia,
No te faltaron jabón ni agua.

Te presté mis ventanas y mis puertas.


Argentino de infancia oscura: ¿Por qué rasgas,
Por un poco de luz, los ojos de tu prójimo?

¿De qué te sirven, cuéntame, todos los soles
Del universo, si en tu memoria se expande,
Como una tiniebla eterna y viva,
El recuerdo de aquel a quien dejaste ciego?

Argentino de infancia sin amaneceres,
Por un poco de luz quemaste al prójimo.



Tuve sed y en mi lengua esparciste sal.

Tuve hambre y en mi boca derramaste moho.

Tuve sueño y tronchaste, en mis ojos, cebolla.

Hizo sol y talaste, bien lo sabes,
Todos los árboles de mis confines.

Cayó la lluvia y derrumbaste, bien lo sabes,
Todos los tejados de mi ciudad.

Hizo frío y apagaste, bien lo sabes,
Todas las fogaratas de mis sueños.

Me negaste tu voz y tu palabra.

En mis noches desfallecidas,
Nunca me concediste ni un soplo de aliento.

Me quitaste la luz y el aire.

Catalán de sueños precoces,
Por un poco de luz hubiese dado el alma.


Bien sabes, argentino errante,
Que tuve, como tú, sueño, hambre y sed
Y no me concediste nada.
........................................Nada.
.............................................NADA.
Ni tan siquiera los deshechos de tu corazón.

Catalán de sueños incurables,
Sigo, pese a todo, soñando.
....................................Soñando.
............................................SOÑANDO
....................................................EN LA LUZ.
( Poema de Carles Soler)


HAY ALGO

A David 

Hay algo que es un soplo de viento
Y que de noche agita todas mis sombras.
Eso eres tú.

Hay algo que es luz sobre luz
Y que de noche deslumbra a todos mis ojos.
Eso eres tú.

Porque eres, das; y das porque amas.

Me das relámpagos sobre la mar
Y caracolas para sentirte a lo lejos.

Me das cielos sobre la piel
Y un ángel para alzarme hacia las estrellas.

Me das la muerte sobre las escarchas
Y toda una alma para que renazca
......................................................Junto a ti.

Hay algo que es la voz de tu sangre, David,
Y que de noche retumba en todas mis venas.
Eso eres tú.
(poema de Carles Soler)