DAVID, : EL MEU DASEIN.

L’altre dia, de camí a València, vaig tenir la intuïció que el David és el meu DASEIN. Paraula encunyada pel gran filòsof alemany Heidegger, que significa ÉSSER-HI, Ésser aquí. Per a mi, El David és “ EL QUI ESTÀ AQUÍ”. o bé, i una cosa és intercanviable amb l’altra, “ EL QUI ESTÀ ALLÍ”. El David és, doncs, el que està, aquell ésser amb qui puc comptar, aquell que no em deixarà abandonat, que s’ocuparà de mi, aquell que per molt lluny que estigui m’insuflarà el seu esperit perquè no em senti desemparat. És sempre una presència, encara que no es trobi al meu costat. Per tant, seria una contradicció pressentir-lo com una absència, perquè ell sempre està aquí, sempre hi és. És una presència bondadosa, que dóna i es dóna; és un Algú que salva la distància i es mostra com una companyia en els moments de més soledat. Ara mateix, estic sol, però sé que ell està, que està allí, i per tant, no em sento sol, ell, a la seva manera, està amb mi, és aquí, és, doncs, el meu DASEIN.
És una presència potencial, però sé que així que ho sol•liciti esdevindrà una presència real, activa, fàctica. Perquè la seva naturalesa més íntima, si més no considerada des de la meva perspectiva, es funda sobre el bé, perquè el bé és la mateixa cosa que el SER, i com que el David sempre és, sempre és aquí, tostemps és allí, per força ha de ser també el bé o, millor encara, la font de tot bé. Ell sempre és aquí, ell, en conseqüència, mai no pot negligir el seu compromís ineludible amb el meu ésser, car ell és el meu ser aquí. I si hom té en compte que el mal és l’absència de ser, es col•legeix que, si més no per a mi, el David només pot ésser concebut com una cosa bona per essència. La cosa més absurda del món per a mi seria imaginar el David com un Ningú, o encara més il•lògic, com un No-res. Això últim implicaria atribuir-li la capacitat d’engendrar el mal, perquè el mal sempre ve del no-res. Tanmateix, això no tindria cap sentit per tal com el David sempre és, sempre és aquí, si més no, així el pressent la meva pensa. A més a més, i, en consonància amb les tesis de Sant Tomàs d’Aquino i del mateix Plató, com que la bellesa es funda sobre el bé, i aquest, al seu torn, sobre l’ésser, és obvi que el David, el qual és per definició, és bell, si més no, metafísicament bell.