43 anys
Avui sóc un home de quaranta-tres anys. Menys jove, menys atractiu, amb els cabells més blancs, amb l’estómac més rodanxó, amb el cor més tocat, però amb l’ànima més pletòrica que mai. Per ella tinc voluntat de viure, i això ja em basta. Sóc, això és suficient. Les meves misèries donen la justa mesura del que sóc, i per això no en renego. El meu cos és una lluna minvant; la meva ànima, però, avança cap al pleniluni. Almenys tinc l’esperança d’assolir-lo, i això em basta. Treballo la meva consciencia amb les eines dels manobres per fer-la més habitable per a mi. Tant de bo la convertís en una llar acollidora per a la bondat i la bellesa¡¡
Em fa il•lusió de continuar en aquest món. Conec els perills d’estar aquí, entre els meus congèneres. Sé, per pròpia experiència, la capacitat de fer mal de molts d’ells. Afortunadament, també conec la capacitat per al bé de molts d’ells. Llàstima que n’hi hagi tan pocs d’aquests últims¡¡ En la nostra època, igual que en les anteriors, la majoria d’homínids es mouen tan sols per egoisme. S’autocomplauen en el plaer i menyspreen, ensuperbits, als qui no obren moguts per les passions. El seu orgull és un escàndol. No ens descoratgem, però, per culpa d’ells.
La vida és més llarga del que sembla, i amb un poc de sort, trobarem bones persones en el nostre camí. Acollim-les com si fossin un miracle que ens regala el nostre destí.
Ja tinc quaranta-tres anys, i encara que la carn envelleix constantment, em sento més jove. Potser és que m’he tornat boig. No tinc prous certeses per negar l’anterior afirmació. De l’única cosa que estic segur del tot és que, per les circumstàncies del present, em sento humilment feliç. I en la mesura que tinc constància d’aquesta felicitat em sento més jove. Avui, doncs, en el dia en què compleixo, segons el meu carnet d’identitat, 43 anys; la meva ànima en compleix dos menys, és a dir, 41.
