GIRONA: THE MOST PERFECT CITY IN CATALONIA
Sometimes, walking along the old town of Girona, a man has the feeling to go into a city designed by an eccentric geometer.
The houses near the river seem drawn by using the bevel and the ruler, drawn with a ruling pen and colored according to a rational range of soft colors. No drop of passion, but rather an intelligent impetus behind the creator of the whole architecture of Girona.We feel the same sensation of rationality by contemplating, very moved, the naked, icy, squared forms of the streets in the Jewish quarter, above all, that of San Lorenzo. What majesty, my God, the steps of the cathedral. All of them are a wonderful intersection of planes, rectangles and vertices, masterfully deployed before our astonished eyes. The shapes of the cylindrical towers that define the entrance to the walled medieval town, seem to have been drawn by a giant compass. The same could be said about the incomplete cone which crowns the church of Sant Feliu.
Every stone is impregnated with instinct of algebraic, geometric perfection. I could not tell exactly why, but the certain thing is that while you stroll through the maze of polygonal Girona, you recall, almost mechanically, the music of Bach. Somehow, Girona is the stony transposition of some cantata by Bach.
De vegades, passejant pel barri vell de Girona, un hom té la sensació d’endinsar-se en una ciutat dissenyada per algun geòmetra estrafolari.
Les cases vora el riu semblen dibuixades utilitzant el cartabó i el regle, traçades amb un finíssim tiralínies i acolorides seguint una gamma racional de colors suaus. No hi ha gota de passió, sinó més aviat un impuls intel·ligent rere el creador de tota l’arquitectura gironina.
La mateixa sensació de racionalitat se sent en contemplar, força colpits, les formes despullades, gèlides i escairades dels carrers del Call, sobretot, el de Sant Llorenç. Quina majestat, Déu meu, l’escalinata de la catedral. Tota ella és una meravellosa intersecció de plans, de rectangles, de vèrtex, magistralment desplegada davant els nostres admirats ulls. Les formes cilíndriques de les torres que delimiten l’entrada a l’antic clos medieval, semblen haver estat traçades per un compàs gegant. El mateix podem dir del con incomplet que corona l’església de Sant Feliu.
Cada pedra està impregnada d’instint algebraic, de perfecció geomètrica. No sabria dir ben bé per què, però la cosa certa és que mentre un passeja pel laberint poligonal de Girona, hom evoca, gairebé d’esma, la música de Bach. D’alguna forma, la capital del Gironès és la transposició pètria d’alguna cantata bachiana.
