Deu fer, si fa o no fa, unes tres setmanes, pels vols de la primera quinzena de febrer, que el David i jo vam visitar el castell de Miravet. Tot i que era hivern, i la carcassa marronosa no ressaltava amb prou força en relació als tons del seu redol-- els colors ocres dels matolls ressecs, els morats cendrosos de les llunyanes serralades, els blancs de nata sembrada de carquinyolis dels arbres esfullats... ---, la colpidora situació del castell just al cim d’un tossal, amb l’enfilall de cases del poble arrapat a la seva falda i abocades al majestuós riu Ebre que en llepa els fonaments, li atorga una sumptuositat verament inoblidable. Amb tot, un hom delejaria contemplar la mateixa estampa en el fort de l’estiu, quan la tofuda vegetació que serpenteja el riu fa joc amb les verdors feréstegues de les arbredes engalzades, prodigiosament, a les faixes dels puigs. Cadascun dels elements que formen el fabulós conjunt, el cel, el riu, el tossal, els arbres, les cases, i per damunt de tot, el castell, s’articulen d’un forma gairebé miraculosa, donant lloc a una unitat commovedora, que fa creure a l’espectador que han estat combinats així des de l’eternitat. Hi ha alguna cosa d’intemporal que abasta tot el conjunt i que abassega l’esperit de qui ho contempla, com si degustés, a l’avançada, un tast de la Glòria celestial. I és que darrera l’heterogeneïtat de totes les parts que integren aquest fabulós artefacte, alhora humà i natural, hom hi intueix una unitat irrevocable que és la font, sens dubte, de la bellesa immensa que se sent en clavar-li els ulls. Hom no pot romandre passiu davant aquesta bellesa fluvial, gairebé sobrehumana, i necessita posseir-la amb els ulls. Una pulsió dinàmica indomable atreu les nostres voluntats cap aquesta tossa gairebé transcendent.
Tot i l’anterior elogi, si es vol massa emfàtic, la primera visió enlluernadora del conjunt queda esmorteïda així que hom s’adona de les matusseres restauracions de l’edifici central, així com de l’estat lamentable de moltes de les cases del poble, la majoria sense pintar o indigentment escrostonades, i que fan l’efecte de sentir-se a gust amb la seva misèria patètica. A mesura que hom s’acosta al castell, comprova desil•lusionat l’abandonament de tot el conjunt, i és llavors quan hom té la inquietant sensació que es troba davant un cadàver mal sebollit. La franja que separa les blavors del cel i de l’Ebre, hom se l’afigura com l’interior d’un nínxol que algú ha deixat obert per descurança. Tanmateix, no s’hi ataülla cap mort, sinó més aviat un moribund, que sembla implorar-nos un glop d’aigua perquè pugui, de nou, incorporar-se del cicle de la vida, del qual ha estat apartat sense compassió. Tota persona de bona fe l’abeuraria amb les seves pròpies mans. Malauradament, les lleis ho impedeixen. Els encarregats de vetllar el cadàver el volen mantenir indefinidament en estat moribund, perquè això és, segons els seus alts principis deontològics, el més honest. Tanmateix, i per tal que el moribund resti en el seu estat lamentable, li apliquen pegots per tot arreu. No volen que mori, però tampoc que visqui en plenitud. No és això una forma de sadisme mòrbid? La restauració de Miravet és una de les més pèssimes realitzades arreu d’Europa, i és una prova rotunda de la matusseria catalana per conservar les deixies dels avantpassats. Si ningú no hi fes cap obra de millora en endavant, el castell, per llei natural, esdevindria runa, doncs, si cal fer, per garantir-ne la supervivència, les esmentades obres, a què treu cap regatejar-ne l’abast o, encara pitjor, exhibir amb tanta insolència el contrast dels nous afegits respecte a la fàbrica antiga? Quina classe d’honestedat estrambòtica és aquesta ? A parer meu és una presa de pèl institucional, que obeeix a unes modes arquitectòniques del tot estacionals. Modes que no passen de ser interpretacions, per molt que els seus promotors les considerin com una veritat indiscutible. Per què una restauració acurada, decent, hauria de representar una mistificació? Potser no s’adonen que si al castell no s’hi fes cap obra de remodelació o de manteniment, aquest acabaria esdevenint una pila de runes? Aleshores, si hom convé que cal fer-hi reparacions puntualment, per què no es vol acceptar que una restitució dels seus volums originals, així com la incorporació de tots els elements primigenis, donarien a l’edifici una sensació d’autenticitat més gran que l’actual?
El desgraciat esta en què es troba el castell és una demostració que els legisladors de l’estètica contemporània parteixen de la idea i no pas de la realitat. Estan obsedits en què tot sembli bell idealment, perquè en el fons menyspreen la realitat, i tant se’ls en dóna que l’aplicació de les seves idees engendri un bunyol poca-solta. Allò que els importa, i que els manté la consciència neta, és que les seves idees tinguin consistència per elles soles, adquireixen una autonomia que els doni un estatus prou vigorós com per enlairar-se per damunt d’aquells que consideren uns ignorants i uns indocumentats. Tot, finalment, es redueix a un exercici de vanitat intel•lectual.
Com que jo no participo dels plantejaments sectaris acabats de denunciar, sol”licito una rectificació en relació als criteris que hom segueix per restaurar el castell de Miravet. Una restitució el més integra que sigui possible, per tal que les generacions futures revisquin els mateixos ideals dels seus avantpassats. El present hauria de ser la llar del passat. I si hom creu que és una animalada tot tipus de restitució, que sigui coherent, i que deixi que el castell s’engruni lentament fins que desaparegui per sempre més.
