LA CIUTAT DE TORTOSA
El darrer dissabte de febrer vaig visitar, en companyia del David, la ciutat de Tortosa. No seria honest si afirmés que la visita va ser plaent. Mentiria. Tortosa va crear un sentiment enterbolidor en la meva consciència. Així que un abandona l’avinguda de la Generalitat, i s’endinsa al barri vell, constata una deixadesa urbana verament inquietant. Bona part dels edificis no estan pintats. Les seves façanes recorden aquells ancians amb tot el cos curull de nafres, de varices, de grans, de tota mena de malformacions cutànies que accentuen la insalubritat del pacient. Hom té la sensació de passejar per una ciutat malalta, afectada per una xacra crònica, de la qual mai no se’n guarirà. Una mena de tumor galopant que s’expansiona a lloure per tot el teixit urbà. Algunes zones mostren mutilacions salvatges que causen en l’ànim de l’espectador la impressió que si no pren les mesures profilàctiques oportunes, ell mateix serà víctima d’alguna mutilació. De la mateixa manera, un passeja pels carrers decrèpits del barri vell amb por de contagiar-se d’alguna evanescent infecció, de la qual no en pot encara intuir els símptomes, però de la qual en percep la presència amenaçadora. Certament, hom no seria honest, si no exposés que les autoritats municipals són plenament conscients d’aquest clima d'insalubritat, i que han posat fil a l’agulla per eradicar-lo. Així en alguns indrets, hom observa, amb consolador alleujament, les intervencions quirúrgiques aplicades per restaurar la vitalitat dels òrgans defectuosos. Encara manca molt perquè la salut s’empari de cada cèl•lula, de cada vena, de cada nervi, però hi ha voluntat de redreçament, i això ja és molt. Especialment quan hom associa el lamentable estat de molts racons de la zona medieval amb els bonys que assolaven la pell dels leprosos. És una ciutat amb lepra, i hom sent la necessitat imperiosa de fugir-ne per escapar de l’epidèmia esfereïdora.
Després de contemplar tanta degradació arquitectònica, resulta sensacional la impressió que causa el meravellosament ben restaurat Escorxador modernista. És un edifici bellíssim, que arriba a l’ànima com una llepolia policroma. Hom s'hi quedaria degustant-la fins que la fosca l’ocultés als ulls. Les formes, les delicioses combinacions cromàtiques, i sobre tot, el pati dels llimoners, on el groc de les llimones engalza amb el blau de les rajoles teixint un canemàs que restarà per sempre més en la memòria. Malauradament, la catedral causa l’efecte de tenir al davant un plat de rosegalls. Hom té molta gana, i per això mateix s’irrita asprament quan en lloc d’una graellada de marisc li dipositen al davant una cassola acaramullada amb closques mal rostades. La decepció és llegendària. La catedral, certament, està inacabada, però fa l’efecte d’haver estat abandonada després que algun animal l’hagués mig cruspida. Amb tot, el més estremidor no és que hagi estat devorada per una bèstia, sinó la intuïció que l’esmentada criatura no la va acabar de devorar, no pas per sadollament, sinó per fàstic. Com és possible que després de tants de segles ningú no hagi fet res per completar l’obra catedralícia? Seria verament magnífica¡ sobretot, un cop que hom hagués enderrocat les cases polloses del davant, per tal que la venerable estructura barroca s’aboqués, heroicament, a les aigües de l’Ebre. Com d’extraordinària apareixeria als ulls, si hom completés els pinacles de la capçalera i dels costats¡¡ però, per algunes esotèriques raons, continua incompleta, i aquest estat de coses sembla que es perpetuarà indefinidament.
Si, per aquells tombarells del destí, heretés una fortuna colossal, prometo que l’esmerçaria a atorgar a la catedral tortosina la majestuositat que es mereix. És tan de doldre que la desídia humana permeti aquestes agressions al bon gust i a la lògica més elemental. O potser els qui la van edificar la volien inacabada? Ningú mínimament raonable sostindrà una tal desraó. Si, doncs, era voluntat dels seus constructors acabar-la, per què els seus hereus i usufructuaris no la fineixen? No ho puc entendre, i em sembla que ningú no ho pot entendre.
Sortosament, a mitja tarda, se’ns va ocórrer la idea de pujar dalt del turó que s’aixeca en front del castell de la Suda. La visió que s’hi contempla és literalment fabulosa. No sé si per un miracle, o per una sobredosi de seny inesperada, l’esmentat castell ha estat dignament restaurat. Si fins a aquella ascensió, la valoració de la ciutat era d’allò més decebedora. A partir d’aquella epifania memorable, va passar a ser molt més satisfactòria. La rotunda silueta de la Suda, sòlidament retallada contra un cel ennuvolat, d’un gris perla exuberant, faixada per les aigües blavoses de l’Ebre, i encerclada per unes serralades de fesomia benefactora, deixa en l’ànim de l’observador la sensació d’estar al davant d’un miratge balsàmic. Poques ciutats catalanes tenen tanta presència¡ Finalment, hom experimenta en el més profund de la seva consciència, la convicció que ha valgut la pena desplaçar-se fins a Tortosa. La ciutat de l’infern i del cel. Hom, contemplant la carcassa urbana i els seus redols, se sent beneït i amb ganes d’assolir algun paradís de més enllà.
