No mentiria si afirmés que tot jo bavejava quan m'imaginava que per Setmana Santa seria a Sevilla, contemplant els esplendorosos Cristos tallats en fusta, recolzats sobre un exuberant tapís de gladiols i de roses. Cada porus del meu organisme s'amarava d'aquella bava espiritual que regalimava, a dolls, del més profund de la meva consciència. Tot jo em sentia xop d'una substància que no per ésser immaterial, esdevnia menys penetrant i humida. Era, per definir-la d'alguna forma, una aigua que es feia alhora set i font. La visió dels " Nazarenos", abillats amb túniques liloses o d'un porpra sanguinolent, avançant a un ritme solemne pels carrerons de Sevilla, em causava una volició que no m'erraria si la qualificava de set. Si més no per a mi tenia totes les característiques de la set. Em calia beure la Macarena, el Jesús del Gran Poder o la flaire de l'encens, la música de les bandes, etc. I alhora totes les imatges que desava en la memòria de la meva darrera Setmana Santa a Sevilla, viscuda tot just l'any anterior, esdevenien per la força de la meva imperiosa necessitat fisiològica de beure, una deu que m'abeurava l'esperit. tanmateix, i després d'una ràpida reflexió, me n'adonava del succedani, i com avergonyit de la meva insolència, anhelava amb més convicció el dia en què processionarien davant meu les autèntiques imatges.
Malauradament aquest dia mai no va arribar. Com si tota la meva set desbordada hagués compadit als rectors del cel, durant el Dijous Sant i Divendres Sant, va caure un diluvi intermitent que van esbocinar fins al no-res totes les meves il·lusions per contemplar alguna processó. Ni una sola. La pluja se les va endur totes. Va ser un fet verament insòlit. Ningú, entre els més ancians del lloc, no recordava que mai, i per culpa dels elements meteorològics, s'haguessin cancel·lat totes les processons. Tot i l'excepcionalitat de tal cancel·lació, tothom va lloar la decisió de no airejar els passos com de molt raonable. Jo sóc d'un altre parer. Em sembla una blasfèmia que ni una sola cofraria sortís al carrer. Sens dubte, va ser una concessió al materialisme agnòstic de la nostra època. Una baixada de pantalons en la diada més impregnada d'esìritualitat de l'any. Qualsevol altre dia no hagués dolgut tant, però el Divendres Sant no era el dia de fer figa. Tot el contrari, les confraries havie4n d'haver tret pit ben enfora. Aquell dia, emparades pel vigor que dóna la fe, no havuien d'haver decebut als milers de fidels congretats davant les esglésies, amb l'esperança de veure desfilar el cos exhaust del Fill de Déu. Aquell dia s'havien d'haver contagiat del sofriment de Jesús i havien d'haver recorregut, amb les túniques xopes d'aigua, els carrers centenaris de Sevilla. aquell dia havien d'haver mostrat la Mare de Déu als ulls il·lusionats que l'esperaven. Les contingències temporals no s'haurien d'haver imposat a la voluntat de mostrar als humans el rostre d'allò que és etern. Els ulls sevillans tenien ganes de contemplar nmo la llum assídua. sinó la LLUM i van ser cegats. Tot entorn seu va fer-se fosc i desolador. Aquells qui van viatjar milers de quilòmetres van quedar del tot decebuts. Les seves creences van trontollar d'una forma tan dolorosa que van creure que ja mai més no se'n refarien. No podia ser possible que un plugim i uns trons en sordina fessin emmudir la presència de Déu.
