CORPUS CHRISTI A SOLSONA
Estàvem a l’interior de la catedral de Solsona, quan, de sobte, escoltem un terrabastall diabòlic. Vaig esporuguir-me una mica, però així que vaig contemplar els infants que s’encarreraven a celebrar la seva primera comunió, vaig asserenar-me de nou. M’hi trobava tan a pler, assegut en un dels bancs de fusta del llòbrec interior catedralici, que m’hauria complagut estar-m’hi fins al dia de la meva mort. Però com que això no podia ser per raons purament biològiques, i també, és clar, logístiques, vaig abandonar el temple amb un tèrbol sentiment dolorós.
A fora, la música eixerida d’una banda em va retornar a la finitud més quotidiana de la terra. Per davant de la catedral, desfilaven músics guarnits amb gecs de colors llampants, i al seu darrere, dansant a la poca solta, una mulassa de trets fantasiosos. Girava sobre ella mateixa amb una alegria rudimentària, com si desitgés celebrar el naixement d’algun déu zoomòrfic. Tot seguit, baixaven els cavallets, vestits amb casaques blavoses, i amb barrets punxeguts blancs i negres, dansant en cercles. Els seus moviments em van fer recordar una eternitat circular, l’etern retorn de les estacions i de les estrelles. Finalment, els gegants, solemnes i estirats, avançaven amb voluntat d’imposar la seva força sobre els nans dels seus voltants. La seva presència ensenya, amb una rotunditat pedagògica inequívoca, el sentit relativista de tota existència humana.
Després del guirigall, vam encaminar-nos vers la minúscula plaça del davant del palau episcopal, d’una bellesa discretíssima, gairebé imperceptible, i per això mateix doblement prodigiosa. Tan bon punt, vaig arraulir-me a la vora de la font, em van venir a la memòria els versos inspiradíssims de Josep Maria de Segarra: “
Aquesta plaça és tota recollida,
tan aquietadora i tan suau,
que sembla un replanet d'una altra vida
on s'anés a abeurar-hi un glop de pau.”
Potser ben bé no era pau allò que vaig pressentir mirant el sol de pedra de la façana de la catedral. Més aviat la meva absoluta insignificança. La mirada d’aquell sol petri, tan enlairat en relació a mi, però alhora tan dràsticament baix en comparança al veritable sol em convencia que jo mateix em devia trobar en la mateixa desproporció colossal respecte a algun ésser intel•ligent de les alçàries. Per un instint sobtat, vaig mirar amunt i tot seguit vaig somriure amb resignada humilitat.
