DAVID ASSEGUT DAVANT EL SEPULCRE DELS DUCS DE CARDONA

DAVID ASSEGUT DAVANT EL SEPULCRE DELS DUCS DE CARDONA

David llegeix. El seu cap s’inclina endavant per destriar amb més nitidesa cadascuna de les lletres. L’expressió del seu rostre revela una atenció sincera, lleial, gairebé perfecta. Res no el `podria destorbar de la seva ocupació lectora. Està abstret, genuïnament abstret en la lectura, com si experimentés un respecte sagrat per les paraules. Així, amb tant de concentració, s’hauria de llegir sempre. Es nota que hi posa l’ànima i els cinc sentits. Tot ell es bolca sobre la pàgina, com si tingués la intenció de fondre-s’hi, de rajar-hi, com un doll d’aigua cristal•lina, el seu esguard.
Admirable, així mateix, la delicadesa amb què subjecta el llibre. Hom diria que, més que un llibre, sostingui el cos d’un àngel caigut. Comparança no del tot estrafolària, perquè algunes paraules sàviament acoblades, alguns versos il•luminats per la gràcia d’un déu, són, per ells mateixos, éssers espirituals, que ens travessen esfereïdorament, aureolant-nos. De vegades, les paraules ens fan bells per dins, i ens preparen per conviure amb més honestedat amb la solitud. Cal estar sol per llegir, acompanyadament sol, perquè cada paraula ens fa, a la seva manera, companyia . Una humil companyia, certament. Però tan acollidora que probablement molts lectors la convertirien en una llar per a ells: la seva llar eterna.
El David continua llegint, i mentre el contemplo, m’assalta la torbadora idea que si algun dia em trobés, per aquells atzars de la vida o de la mort, cara a cara amb Déu, el contemplaria amb la mateixa atenció embadalida amb que llegeixo un poema sensacional.