A Riglos, la terra neix de la terra, perquè allí la roca està composta de cel•lulosa. És matèria viva de soca-rel. L’aigua i el vent del nord d’Osca són la seva saba, per ells creix i viu. Es mou i es retorç. La vida, als Mallos de Riglos, és sòlida, forta, rotunda. No és, ni de bon tros, immaterial. Se la pot tocar. Els més temeraris, armats de piolets i cordes, la poden, àdhuc, escalar-la. Com n’és de sensacional contemplar, els diumenges assolellats, l’ascensió de molts alpinistes per la pell mineral d’aquell mastodòntic ésser viu que són els Mallos de Riglos. L’alè dels uns s’arrapa a l’alè colossal de l’altre. El microscòpic estima el macroscòpic i a l’inrevés. Un s’emmiralla en l’altre i alhora tots dos s’uneixen per convergir en un sol espècimen. Ben mirat, els homuncles que s’arrapen a la mola rocosa recorden els empelts. S’empelten no a una cosa inert, sinó a una que sobreïx vida. Són, d’alguna forma, devots de la vida i se’n volen embriagar i per això s’hi adhereixen amb tant de fervor.
Perquè, a Riglos, els fiters que s’enlairen amunt són catedrals vivents. Els conglomerats, elaborats d’argila i sorra, units per obra d’un ciment làbil, estan en perpetu creixement. Brollen de la terra. Creixen. Són tiges d’una planta immensa. Hom, en albirar-les, té la sensació d’estar davant d’una vegetació sobrenatural. Amb tot, no alimenta cap dubte que els pinacles i les codines estan vives, que són organismes dotats de totes les funcions biològiques adients, que respiren, que degluteixen, que beuen, que excreten, que transporten nutrients d’una cèl•lula a una altra.
De què es nodreixen els Mallos? De la pluja i del vent. Del sol i del glaç. Sense ells no existirien i per ells creixen i són.
Què excreten? Els voltors i les aus de rapinya. Tots ells els sobrevolen. Se’n van i tornen, immersos en un cicle que s’autoalimenta sense repòs.
El mateix Déu els va sembrar en temps immemorials, quan Adam i Eva caminaven, abraçats, per aquells rodals. Els Mallos de Riglos són els únics supervivents de l’Edèn primigeni.
