EL CASTELL DE LOARRE, EL VENT I L’ESPERIT SANT
En el meravellós càntic a les criatures de Sant Francesc d’Assís, el vent simbolitza el món exposat on regna una força que no autoritza el repòs, que sempre ens agita i ens mou, ens agullona i ens desvetlla, que no admet tendències sedentàries ni estructures fixes, tot ho remou i ho abat, mai no afavoreix ni la comoditat ni la instal•lació. Per tot plegat el vent representa l’Esperit Sant.
Si en algun lloc aquest Esperit és més present, aquest és, no cal dir, el castell de Loarre. Als seus peus, hom ja sent batre contra la seva pell i els seus cabells la força eòlica, però és un vent encara dòcil, un vent qualsevol més, sense cap tret que en faci pressentir la seva natura sobrenatural. A mesura que hom ascendeix pel pendent que duu a la porta principal del castell, l’agitació de l’aire comença a envigorir-se, mentre alguna cosa el dota d’un carisma que el fa únic, insòlit, completament diferent de la resta d’oratges que poblen la rosa dels vents. És un vent que bufa en onades circulars, com si volgués abraçar-te i alhora que empènyer-te amunt. T’estima i alhora t’esquinça. Vol allunyar-te de qualsevol punt fix i alhora et transporta cap a tu mateix. El sents més a prop i alhora el sents infinit. No el veus, però hi és. Et toca i no el toques. T’esguarda i no l’esguardes. El sents i no sents res més. Està allí i està arreu, s’estén i es replega, creix i minva, neix i reneix, és, sobre totes les coses és.
Tan sols a l’església del monestir, hom assoleix la pau absoluta. Ni volva de vent. Sota la volta de l’absis, entre penombres, tot està quiet, eternament quiet. No s’hi filustra cap rastre del temps. Tot s’incardina en una dimensió desposseïda de les ombres de l’existència. Aquí també la llum està en repòs, pàl•lida i bellíssima. Gosaria dir que en un lloc així hom podria subsistir sense alimentar-nos de cap menja terrenal, sense respirar ni dormir. Els mateixos batecs del cor no serien necessaris per a la supervivència. Aquí, a l’església de Sant Pere, no existeix la descomposició de les coses. Aquí la vida sobreïx pels segles dels segles. Aquí basta l’esperit per perdurar. El nostre esperit amalgamat amb el del castell. Perquè tota l’edificació està composta de vent: és el castell del vent. I a mesura que ascendim a la torre de l’homenatge ens sentim alliberats de nosaltres mateixos. Cada cop les ràfegues del vent són més fortes, i cada cop ens envesteixen amb més braó per arrencar-nos tot residu egocèntric. Un cop assolim el cim, embadocats per les fabuloses vistes dels Pirineus, som U amb el castell. Som vent, tan sols vent. La nostra pell és pura energia eòlica. Som pneuma el seu Pneuma.
