la veritat és la veritat, i si per veritat s'entén la conformitat d'allò que es diu amb la realitat, després d’albirar el bellíssim poble d'Alquezar, em concedeixo la llicència de rectificar l'anterior definició i reemplaçar-la per la següent: veritat és tota emoció de naturalesa i intensitat anàloga a la que hom copsa davant la visió d’Alquezar. Em seria impossible demostrar-ho mitjançant argumentacions; em basta, però, saber que una intuïció rotunda me n’atorga la certesa, Difícilment hom podria desenvolupar els principis filosòfics de l’escepticisme, si al llarg de tota la seva vida tan sols li fos permès de captar sensacions similars a les que són copsades davant el poble d’Alquezar. Tampoc no seria massa exacte descriure la bellesa experimentada en l’esmentat indret com una impressió de caràcter immaterial, perquè la torbació que experimenta el cervell és de tanta consistència que hom gosaria afirmar que es tracta d’un cos capaç d’interaccionar amb el seu entorn. No seria just parlar de la bellesa com d’un sentiment sinó com d’una cosa. Hom no percep colors, sinó més aviat forces que li convulsen l’esperit. D’antuvi s’entaula una lluita entre les potències de l’ànima i les partícules exteriors que exciten els sentits. La consciència tem per la seva pròpia supervivència. L’embat sembla inevitable, i amb tot, i després d’un combat estèril, tot el pensament es deixa retorçar per aquella potència d’abast sobrenatural, fins que en un determinat punt del procés bèl•lic, tot ell, convertit en una pasta mal•leable, desemboca, dòcilment, en un repòs corprenedor. A partir d’aleshores, una sola energia deambula a lloure entre l’exterior i el nostre interior. Hem assolit un equilibri sublim, tant delicat i fenomenal, que pressentim que la més mínima vibració d’un àtom de pols el pugui desfer. Ens sentim com aquell funàmbul que avança de puntetes sobre una maroma metàl•lica. Alquezar és la maroma, i nosaltres preguem perquè el moviment no s’aturi mai, perquè mai no caiguem al buit d’on veníem.
