Sevilla, sí, és clar quer sí. Però sobretot la Setmana Santa de Sevilla. Queda tan poc perquè de nou torni a presenciar, garratibat, la fesomia terriblement dolça del Jesús del Gran Poder. L’any passat, hi vaig estar en companyia del David. Enguany, hi assistiré juntament amb els meus pares.
No sóc un home de massa fe, i de vegades llegeixo amb recel agnòstic molts dels Evangelis. Amb tot, quan la fosca davalla com una primavera negra sobre els carrers sevillans, alguna cosa inefable s’empara de mi, de la meva part més impiadosa, i em transporta cap a una dimensió intemporal, on tot està a mercè d’un present etern. Sens dubte, és un glop de Déu que m’és concedit a la bestreta. Un glop que no té gust de res, però que em diposita al caire d’una felicitat il•limitada. A Sevilla Déu es fa olor. L’esperit es torna un nas privilegiat. Per tots els racons s’escampa la flaire dels tarongers i del safrà. És una mena d’Esperit Sant flairós que ens arrenca tota misèria terrenal i ens aboca, tot seguit, contra el miracle dels “pasos”. La flama dels ciris és olor, i amb ella aspirem tota l’efimeritat del món per transcendir-la. Olorem el rostre corprenedor de la Mare de Déu, i sentim com un clavell espetega en les fondàries de l’ànima. L’aroma de la Macarena és enlluernador, i ens deixa encegats, i hem de moure’ns a cegues entre gernacions àvides de contemplar el misteri de l’Encarnació. Mai no ens sentim esgarriats. Una fe massissa ens orienta. A Sevilla, durant la Madrugada, tot pot ser tocat i acariciat, fins i tot el dolor de Crist en la creu. Podem massegar-lo, i també, és clar, olorar-lo. Fa olor de gerani lilós acabat d’esbadellar-se, abocat amb una solemnitat entotsolada a les finestres. És una flaire carnosa, àcida, lleument acaramel•lada. Una olor que sap mirar, i ens mira amb compassió. Sentim vergonya davant seu, i per un instint de supervivència, ens agenollem. Tan bon punt els nostres genolls toquen l’asfalt, comencem d’estimar la mort.
