BESALÚ
Si el pont penjant de Rupit va deixar una petja inesborrable en la meva memòria, el de Besalú no li va a la saga en matèria d’impressió mnemotècnica. És un pont medieval formidable, d’arcades rotundes, que domina la ciutat, que s’està en un extrem d’ell, com una inestable excrescència seva, que pot desaparèixer en qualsevol instant. Tota la vila sembla que existeixi per voluntat del pont, el qual, la conserva en el ser, i per la mateixa raó, podria anihilar-la quan se li’n enxautés. Sens dubte, és un pont que té vida pròpia, autònom, gairebé autosuficient. Molt més contundent i extraordinari que l’agrupació urbana que jeu, amb una resignació monacal, a la seva vora. Entre ell i el poble s’estableix una relació d’amo-esclau. El pont domina, amb una supremacia indiscutible, els casalots de l’altra banda. Les seves pedres desprenen una pulsió sàdica que està a punt per descarregar tota la seva set de poder sobre els teulats i muralles medievals que el contemplen amb una docilitat enjogassada. El pont necessita, per ésser el que és, dominar, mentre que el poble s’estremeix de plaer cada cop que sent en el més profund de les seves pedres jueves una passivitat irreprimible. Aquesta polaritat tan marcada entre una estructura i l’altra es contagia al vianant que les recorre. Així, quan algú passeja sobre el pont, contemplant la silueta gràcil, tendra, de la vila, se sent envaït per una voluntat de poder indomtable que el fa desitjar una lluita imminent amb el poble. Tot ell frisa per poder-lo sotmetre al seu caprici. Se sap molt més corpulent i formidable, i aquesta sensació de superioritat l’excita vertiginosament. Hom, sobre el pont de Besalú, se sent un senyor feudal a qui tothom promet obediència cega i a qui tothom tem pel seu rigor a l’hora d’aplicar els càstigs. Les coses, però, canvien tan bon punt hom s’endinsa pels carrerons antiquíssims del poble. Estigui on estigui, pressent la presència poderosa del pont, i tot d’una experimenta una sensació d’inferioritat que l’incita a subordinar-se. Aquest sentiment no el repugna, ni de bon tros. Per contra el sumeix en un plaer gloriós que tan sols s’aplacarà així que sigui autoritzat a mostrar la seva veneració pel pont. Certament arreu del nucli vell de Besalú hom percep la necessitat fisiològica d’adorar a allò que és més fort, més noble, més excels. I alhora hom sent en cada porus del pont la satisfacció de sentir-se adorat per algú que és més feble, més plebeu, més ínfim. El pont sap que té prou força com per destruir amb un sol dels seus gests aïrats tota la falda de cases del seu davant, però no ho fa, perquè entén que això suposaria la seva pròpia mort. No odia el poble, l’estima. I el mateix es pot afirmar, però en sentit contrari, del sentiment d’aquest envers el poble. A Besalú, en cadascun dels seus orificis i sortints, hom percep amb una naturalitat empàtica la jerarquia feudal, i secretament anhelen, segons les seves tendències més íntimes, esdevenir algun dels dos protagonistes.
