RUPIT
Veure no és, des de cap punt de mira, el mateix que estar. L’anterior afirmació presenta, segons el meu criteri que, fins que algú no demostri el contrari mereix tota la respectabilitat del món, una singular excepció: Rupit. El memorable poble de la comarca d’Osona no autoritza cap mena de contemplació integral. Artísticament encamellat a l’altiplà del Collsacabra, tot ell sembla que es vulgui ocultar als nostres ulls, com si visqués immergit en un etern joc de fet i amagar. De vegades s’aclofa al peu de la penya, d’altres s’aboca tímidament entre les fagedes o es fa l’orni a la vora de les fagedes, o encara repta zelantment al llarg de la riera: mai, però, roman immòbil; sempre flueix, com un aiguaneix. Segons la posició des d¡on el mirem, apareix o desapareix. D’alguna manera, ens recorda les marees o les crescudes intermitents dels rius. En pocs llocs com en aquest vilatge de la serralada de Cabrera, la civilització i la natura han establert un pacte de convivència tan commovedor com a Rupit. Allí, les cases i els arbres s’intercanvien amb una fluïdesa tan fantàstica que sovint llurs essències conflueixen en una sola cosa. Són i no són alhora; són cases i no ho són; esdevenen faigs i no; són portes i branques alhora; són i no són. Afortunadament sempre estan amb nosaltres. Qualsevol viatger que guanya prou perspectiva per contemplar alguna de les infinites facetes de Rupit s’adona, mentre mira de fit a fit el panorama del seu davant, d’una presència que malgrat ser tan mudable, sempre l’acompanya. Potser no veurà res, però sempre tindrà la convicció que alguna cosa s’està amb ell. Com més miri, més s’adonarà que el poble s’escapoleix de la seva mirada, i alhora percebrà amb més claredat que més s’està vora seu, com si una timidesa congènita li impedís de mostrar-se obertament als seus observadors, mentre que un indefugible impuls de sociabilitat l’empeny a entaular una relació d’allò més cordial amb tothom qui l’observa. Necessitem mirar-lo cada cop més, i tant ens és si no el veiem, perquè sabem que està amb nosaltres, i com més forcem els ulls per copsar-lo més està en nosaltres, com una música sublim que eriça l’ànima. I aleshores, conscients d’aquesta correspondència entre veure i estar, els observadors tendeixen a creure, amb una fe que mai no s’haguessin imaginat posseir, en allò que no es veu, però que s’endevina vagament per algun sisè sentit. A Rupit, l’existència de l’ànima és una cosa tan real com el pont penjant que uneix les dues espones. Tant de bo el pas de la vida a la mort fos tan corprenedor com travessar, estremits pel bressoleig de les fustes i dels cables d’acer, recelant de les aigües cascadejants de sota nostre, el pont que uneix els dos marges. Mentre el travessem, eriçats, som i no som, fluïm i persistim, som mortals i eterns alhora.
