STATCOUNTER


miércoles, 15 de junio de 2011

DAVID I JEMIMÀ




DAVID I JEMIMA

El nom no fa la cosa, certament, però li atorga més entitat. Desconec, perquè el mateix David també les desconeix, quines van ser les raons últimes que el van portar a elegir aquest nom d’origen bíblic. No sol ser habitual anomenar així a les bèsties, ni fins i tot en el cas que aquestes pertanyin al grup selecte de les mascotes. La majoria de les persones trien noms més prosaics o més exòtics, per dir-ho d’una forma benèvola. El David, però, li ha vingut de gust elegir el nom que Job, el venerable profeta del poble d’Israel, va posar a la primogènita de les seves filles. Segons l’etimologia més contrastada, Jemimà significa coloma. D’entrada sobta la comparació entre un ocell i un felí, especialment perquè cadascú d’ells poblen espais que s’exclouen mútuament. Així l’ocell habita els cels, mentre el gat sobreviu en l’escorça terrestre. D’altra banda, els felins s’alimenten molt sovint d’aus de tota llei. Això, tanmateix, genera un vincle de mútua dependència entre tots dos animals que prou bé podria justificar l’elecció del David. Seria una elecció legítima, per descomptat, però una mica massa escabrosa per al meu gust. Més aviat m’inclino a creure que la similitud de colors entre els coloms i el gat del David ha estat una raó de més de pes. Salta a la vista que tots dos comparteixen una mateixa blancor, i, si hom els contempla de lluny, probablement no sabria distingir-los. De tota manera, si només s’hagués guiat pel cromatisme, potser hauria estat més idoni batejar-la com a assutzena, bola de neu o glop de llet, tots tres apel•latius convindrien igual o més a la seva gateta. A pesar que totes les anteriors raons podrien ser raonables, la meva intuïció em fa creure que darrera aquest nom s’hi ha de buscar raons de caire més profund o més, fins i tot, moral. La meva intuïció ve confirmada per la paternitat de Jemimà, i és que Job és algú precisament molt lloat per la seva exemplar integritat moral. D’ell, la Bíblia en destaca la seva incondicional fe envers Déu, demostrada tant en la misèria com en la felicitat. Els blasmadors, amb el dimoni al capdavant, asseguraven que la devoció de Job per Déu obeïa a les benediccions amb què aquest l’obsequiava. Déu, convençut de la falsedat de les anteriors acusacions, dóna carta blanca a Lucífer perquè posi a prova la fe de Job. El diable, fent honor a la seva natura maligna, s’empesca les penalitats més doloroses per afeblir la voluntat del vell profeta, però aquest, mostrant una paciència i una resignació admirables, endura la mort dels seus fills, del seu bestiar, les malalties més letals, la pobresa, etc. Totes les desgràcies acabades d’esmentar no dissuadeixen Job de continuar estimant el seu Creador per damunt de totes les coses, tot el contrari, el fortifiquen encara més, fent-lo més humil i més devot de Déu. Així demostra davant dels seus conciutadans, i davant d’un burlat diable, que el seu imblasmable amor envers el Senyor no responia a les generoses benediccions que aquest li concedia, sinó que naixia del més profund del seu cor, amarat d’una sinceritat indiscutible, gens interessada, totalment altruista. Era el seu, un amor professat a canvi de no-res, que es mantenia contra vent i marea, i que en les dificultats, lluny de mitigar-se, es feia més potent i entranyable, convertint-lo en el paradigma de l’amor incondicional a Déu. La seva paciència ha esdevingut llegendària, perquè sabent qui era Déu, mai no va dubtar que al final s’imposaria la justícia divina, i que aquesta li retornaria tot allò de què havia estat privat. Jo també admiro Job, i n’elogio la seva heroica resistència i el seu amor insubornable i em fa feliç creure que el David ha elegit el nom de Jemimà amb l’esperança que la seva gateta mostri envers ell una lleialtat que no desmereixi la de Job envers Déu. Això naturalment és, per qüestions òbvies, impossible, tanmateix no hi ha res de dolent a voler-ho, i en tot cas que se’n tingui la il•lusió, corrobora, en bona part, un afecte del David envers la seva Jemimà. Per la meva banda, desitjo de tot cor que sigui, el seu, un afecte correspost.